Un
núvol d’estornells sorgeix del no res i travessa el cel sobre el meu cap. De llevant
cap a ponent, en l’inici d’aquest dia quallat de la il·luminaria més primigènia
travessant altres núvols, plegant l’horitzó com sostres amb làmpades de llum càlida, espargint-se damunt la terra ;
aixecant cada bri rebel i verd – verdíssim -d’ herba condemnat a morir jove dins
una primavera disfressada de tardor, fosca com tot aquest estol silenciós i
negre, fugaç d’ocells desapareixent de cop darrera un turó de forma semblant al gat d'un poema llegit no fa massa, esmunyint-se felí cap a un buit aparegut de cop dins un test, com el mateix cel del meu damunt.
A l'imaginari, pigments de pell redescobrint la natura. Corbes i només corbes, negres i torbadores com la torsió d'un altre cos, d' unes mans, a punt per deixar-les anar; escapant-se, sense saber que potser es tracta sempre del mateix, miraculosament indemne.
( foto : "First note"- Colby files. Flickr )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada