El Ramon l’ havia cagat, com se sol dir vulgarment.
L’havia ben cagat, si s’ havia de ser més precís. Vaja, que la seva, era una
cagada continua i en alguns casos, monumental. Això és el que , a estones,
pensava el mossèn tot sospirant mentre aquell pobre desgraciat d’en Ramon,
poruc del foc etern, li anava confessant el que va fer en vida, mentre jeia al
seu llit de mort.
Lo de la incineració, però, va ser cosa de la seva
dona (*).
(*) Era de tots conegut l’ agnosticisme de la seva
dona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada