(...) Amb tot, allà estaven aquelles dues extensions de blau estàtic - el cel i el mar encalmat - mirant, indiferents i distants, el tumult del temps present i els memorials del passat precari. Sempre hi ha quelcom de transitori i neguitós en la impressió d'una ventada sota un cel ras.Sembla no arrelar-se en la solidesa de les coses, està comdemnada a remetre de pressa i esvair-se com una flor tallada. I en aquells dies els pensaments sobre el vent i els pensaments sobre la vida humana estaven a tocar de la meva ment. La remor dels nostres dies sembla, així mateix, una fase momentània de l'existència del silenci etern. I el vent, enfront d'aquella massa de blau deturat, era com el vent d'una ala de papallona. La placidesa del mar era també digne de recordar. Shelley parla d'un mar "famolenc de calma" i en aquell indret hom podia entendre la frase.(...)
R.L.Stevenson, " Sobre l'encant dels llocs desagradables" (1874 )
( trad. Xavier Zambrano )
inclòs al recull "En defensa dels ociosos" ( Viena Edicions, 2016 )
2 comentaris:
La remor dels nostres dies, que bonic.
Hola Carlota,
Sí que és bonic, tot el que escrivia aquest home valia la pena.
Espero que la teva novel·la vagi bé. I si no és així, ànims !
Gràcies per passar-te,
Publica un comentari a l'entrada