Triumph

Aparcada al carrer una moto, una “Triumph” de color negre. Hi és de fa uns quants anys. El seu propietari pateix un trastorn mental i suposo que per això, no la pot conduir. Mai se l’ha vist a sobre d’ella, però tot i això, la va canviant de lloc, tot i que de vegades, pot estar-se mesos sobre l’acera, davant de casa seva. Podria ser el principi o el final de una història, la d’alguna altra persona. Més aviat seria el final : la moto apareixeria com un element que serviria de nexe dels diferents capítols, com un actor secundari, sempre inactiu però present, una reflexió sobre el tema central d’un llibre, o d’una pel·lícula . L’espectador, d’alguna manera, pensaria en ella sense fer-ho, com un parent llunyà, o com un anhel desconegut. Només al final s’engegaria, i ho faria el protagonista. El veí desequilibrat li regalaria, per fer el que volés amb ella. Se n’aniria. Ni cal dir que el protagonista no ha conduït mai cap moto, tot i que aquella sembla feta expressa per a ell. Algú li ho diria. Li diria : “T’estava esperant, ara ja podem marxar. Ves allí on ella et porti “. Llavors marxaria i el millor de tot, com passa a les pel·lícules, es que no sabríem mai el seu destí ni ens ho preguntaríem tampoc - la llibertat no té casa, pensaríem si reflexionessim sobre aquest fet-. El fet és que finalment, sentiríem el motor allunyant-se, carretera enllà. I així s'acabaria la història, amb aquest so que queda molt bé per acabar un llibre, però que a la vida quotidiana, només serveix per despertar-te quan estàs a punt d'agafar el son.