El vidre és ple de gotes. Son gotes de rosada. Al
defora, l’habitual queda difós. El sol ix i a ambdós costats, l’arbrada de les
cases veïnes es perfila com si es tractés d’alguna altra cosa . Hi veig una
nuvolada primer ; després hi veig dos farallons dins el mar ; un bosc dens,
perfumat, de pi roig ; potser el pit de una dona. En tots ells l’únic real és
el sol, ixent, entremig del cel, la roca, la pell. Hi ha una mena d’abisme ple
de llum en segon terme, perquè el nítid, el clar, son les gotes entelant l’habitual.
Surt el sol.
Les gotes s’assecaran, com paraules llegides una
vegada, que si no les escrius ràpid, s’obliden. Com Górgones, per exemple ; o
harúspex, o marrit o bé aprehensió. Observo les gotes en aquest moment d’alba
trencant-se. I me n’adono, fixant-m’hi bé, en el fet- potser màgic, si un no té
massa senderi – del sol reflectit en cada una d’elles. Dins de cada gota. Dins.
Un sol. En algunes – les més grosses -, aquest sol és acompanyat pel reflex d’unes
altres gotes de rosada, més petites. Cada una d’aquestes és com un quadre, un
camafeu on amb fons negre s’hi veu una mar encalmada banyada per la llum de la
lluna.
El sol fent-se lluna al vidre. Céla est la méthamorphose.
Tinc tel als ulls, ara que m’acabo de llevar. Els peus damunt els rajols freds
del terra. Un badall mundà. El sol puja, imperceptiblement ; al capvespre no,es poden comptar els segons que triga a desaparèixer. A l’hora de les gotes d’aigua
damunt del vidre, això no passa. Entreson encara. Però tot canvia : cau un primer regueró,
i poc després un altre...és qüestió, ara, de minuts, com a les nits de Sant Llorenç.Com quan els estels fugaços. Com meteorits. Cada regueró enfosqueix un tros de vidre,
matisant les ombres de fora, aclarint-les. Marxen les nuvolades, els farallons, el bosc, el pit. Tot i això resten sols, que de mica en mica van eixugant-se, fins esdevenir petits punts
semblants a grans de sorra d’un desert.
O d’una platja, si fossin llunes.
