Vida d'un nàufrag ( XIV )

El nàufrag s’ha quedat sense tinta. Per ser més exactes però, se li ha acabat la tinta del primer cartutx que tenia a dins la ploma estilogràfica amb la que ha escrit al llibre en blanc. En aquestes darreres línies ha escrit sobre el fet de pujar, sobre la cosa aquesta de ser ja fora del submón de l’illa on estava ficat. Res més lluny de la veritat. Com pots pensar, lector, de sortir d’aquest entramat de galeries subterrànies simplement pujant cap a una llum sense res més que els seus peus i les seves mans ? Els seus peus i les seves mans ! La llum costa més d’aconseguir, si un no té res més per arribar-hi.  I a més després d’una tempesta tropical que ha deixat un rastre d’aigua i fang per aquesta pretesa via de sortida. Però res és impossible, pensa ara el nàufrag. El nàufrag té la sort d’escriure. Escriu per allunyar-se d’aquesta realitat de blaus lumínics des d’on ha tret el llibre per mirar de fugir una estona, ara que no sap ben bé què fer. Li és francament fàcil, li agrada, li convé fer-ho.

 

Quedar-se sense tinta ha estat com un càstig per la seva mentida. Sense tinta doncs, cerca a la bossa el recanvi pel qual va tornar a la gruta des de la platja quan ja tenia a sobre el vendaval, jugant-s’hi la vida. Amb la mà remena l’interior i no el troba. Obre més la bossa : hi ha encara una mica de fruita i el seu encenedor, a més de les sabatilles esportives – el que queda d’elles-, el llibre i la ploma. Res més. La bossa té forats, quan se la va fer amb trossos de lianes la va teixir com va poder. No va pensar en el cartutx, ben guardat a la seva habitació fins al dia d’avui. Quan el va recollir el va entaforar a la bossa i prou. Quan se n’adona articula un merda que l’eco li retorna feble i distant. Està desolat. Mirem-lo bé : grenyut , amb la roba bruta i espellifada damunt el cos prim i ossut, flac. Aquesta és la paraula : flac ; i ara, a més, sense flaca. El nàufrag es mira les puntes dels dits, amb restes negres de tinta a les puntes. Un doble càstig, pensa, per inventar-se coses i escriure-les. Ha de trobar una solució al problema perquè sinó perdrà allò que encara el lliga amb la resta de la humanitat. Per a ell es tracta d’un element més de supervivència, vital podríem dir. El seu intel·lecte corre perill. Pensa en reomplir el cartutx, però, amb què ? La sang és el primer que li ve a la ment. La idea d’escriure amb la seva pròpia sang és suggestiva, a més de temptadora : la sang com a tinta existencial, paraules escrites amb color de vellut roig. Recorda quan anava a donar sang, aquella bossa on anava a raure tota l’espessor provinent del seu propi cos, com fluïa a través del catèter en un viatge sense retorn...amb no res d’aquella bossa ompliria el seu cartutx i podria seguir escrivint sobre la vida, seria ben fàcil de fer. Després però, pensa en si no serà prou espessa, en si s’acabarà assecant, en si hauria de barrejar-la amb aigua, en si funcionarà...decideix deixar-ho per si no té més opcions. De moment, té un cert marge. Pot esperar uns dies, si cal. El que ha de fer, és sortir d’allí dins. Però tampoc sap si vol sortir, com li va passar després d’un temps d’estar-se en aquesta illa.

 

Sospira, assegut en una pedra. Mira endavant i després amunt, cap al trosset de llum per on ha intentat de pujar vàries vegades. El camí de guionets al mapa no trenca de manera tant brusca, Del Clos del Jonàs segueix les passes que ha seguit per dins les entranyes de l’illa, almenys pel poc sentit d’orientació que encara li resta allí dins. Ha seguit probablement el mateix camí, amb lleugeres giragonses fins arribar al punt on creia que no podria continuar, on s’ha hagut d’arrossegar per seguir i on el dubte de l’atzucac l’ha fet estar a pocs metres de recular. Però no ho ha fet. Ha seguit fins aquella mena de passadís blau on es troba...espera però ! Passadís has dit ? El nàufrag torna a treure el mapa, les mans tremoloses. Hi ha un paratge escrit amb lletres mig esborrades, just on podria ser ara. S’apropa el pergamí al rostre, el suficient per poder veure que, efectivament, la paraula que no aconseguia desxifrar podria ser passatge. Un passatge blau ! The blue passage ! Tot escrit amb lletres diminutes, ben juntes. Té sentit, té plenament sentit, que pensa el nàufrag. Ara es mira, altre cop, el mapa amb uns altres ulls, els de la redescoberta. Seguint l’estela del camí, veu la tirallonga fluir altre cop cap un altre lloc, enmig d’aquelles lletres borroses. Les lletres també poden ser una trampa, de vegades.

 

S’aixeca i camina. Torna a admirar la bellesa silenciosa d’aquells blaus. Baixa fins on la galeria porta a una paret. Un cop davant d’aquella veu que la galeria pren curs per a la seva esquerra, davallant lleugerament. El terra torna a ser humit ; al cap d’una bona estona de caminar mig a les palpentes – els blaus han anat disminuint a mesura que avança – sent un fort soroll d’aigua, més endavant. Segueix caminant fins descobrir , en ambdues parts de la paret, dos sortints d’aigua, com si fossin dos desaigües provinents de més amunt. A partir d’aquest punt, un riu parteix en la única direcció que pot mantenir, però no és un riu cabalós : les aigües discorren tranquil·les dins la galeria, doncs ara el sòl s’anivella i sembla com si el seu discórrer s’endinsés en un mon més civilitzat, semblant al de les antigues termes romanes que el nàufrag havia visitat temps enrere...mira el sostre mentre camina, els peus nus enfonsats fins als turmells dins una sorra fina de platja.  El pas dels cartaginesos, apuntaria en el seu mapa particular; ha pensat en Cartago, en les seves ruïnes, en la frescor d’antigues galeries per on  l’aigua discorria enmig de canalitzacions de pedra. Se n’adona que ara no s’ha d’imaginar, com llavors, del pas de l’aigua enmig de la sequedat d’estiu al nord d’Àfrica. Ara és dins unes d’aquelles galeries, podria estar vivint perfectament en l’època romana , pel sol fet de l’existència de l’aigua, donant sentit a l’obra humana, que acaba enrunant-se i perdent les seves raons de ser. Però a l’illa no hi ha cap resta de termes romanes, ni de cap gratacels tampoc. Té un mapa, que li assegura que algú altre ha trepitjat, ha vist, ha sentit els mateixos llocs per on transiten aquells guionets seguits pel nàufrag, amb les seves sensacions, les seves passes, els seus sentiments també ; el nàufrag té el seu mapa particular, travessant ara la història d’algú altre, un desconegut del qui mai arribarà a saber pràcticament res però amb qui pensa cada cop més, com passa sovint en l’inici de moltes passions, siguin de la mena que siguin. No té la impressió d’haver seguit un mapa, sinó de descobrir algú a través d’ell i, d’aquesta manera, potser a ell mateix. Amb aquests pensaments, el camí s’amplia, com si, d’alguna manera, el més difícil ja hagués passat, o almenys hi hagués una pausa per poder descansar.

 

El nàufrag no trigarà a trobar una sortida a l’exterior. I no es tracta de ninguna petita cavitat semblant al forat d’una avenc. No. El nàufrag arribarà a una sortida natural de dimensions que podria qualificar de descomunals, vist el que ha vist. Com si fos l’entrada per on ha acabat sortint, com la conca d’un ull excavat en la roca d’una muntanya, cobert d’espessa vegetació. I com a totes les entrades, el nàufrag hi trobarà un vigilant, d’esquenes a ell, assegut en una roca, de cara al que sembla una vall amagada, potser al centre de l’illa, potser en aquest lloc on tot bon pirata amagaria un tresor, si en tingués un per amagar. O un nàufrag per trobar.