Drets de pas

 

Va escombrar i fregar tota la casa, habitació per habitació, la cuina, la cambra de bany ... les finestres portaven un aire tebi que s’escolava dins el vestit lleuger, assecant ràpidament els rajols acabats de mullar, fent sorgir perles de suor pel tràfec del cos movent-se, diminutes perles damunt el porus de la pell, creant una pàtina brillant damunt la morenor de vacança. Va fer-ho com si ho haguera de tornar a fer una altra vegada d’aquí una setmana, amb la mateixa música, que feia com l’aire, entrant i sortint i giravoltant suau per la casa, aquell matí d’estiu, quan res pensava que s’havia d’acabar. Encabat va beure un got d’aigua ben freda, i va tornar a recórrer el passadís llarg i perfumat, il·luminat per les petites escletxes de llum saltironejant pel vaivé de les persianes mig enrotllades. Va escoltar la remor dels plataners del carrer i va sortir, com qui no vol la cosa, a fer un vol.  

No va apagar la música ni les finestres ni la balconada, no va pensar en res concret. Sortia com qui va a buscar el pa o el famós paquet de cigarretes. Al marxar, però, la casa se’n va adonar, de la seva pèrdua. Ja només sentir la darrera cançó per les seves parets plenes de vida passada, ho va saber. Hi ha cases  així, se n’adonen d’aquestes coses. Hi ha cases que al cap dels anys, coneixen els seus habitants, i saben quan canvien i deixen de ser uns per passar a ser uns altres.

Al capdavall, res és per sempre. I la casa es va quedar sola, un altre cop.