En aquell capvespre gloriós, el sol tingué la gentilesa de concedir-li- si així ho volia ella- qualsevol cosa que no tingués i desitgés fervorosament. Sorpresa i aclaparada, s’ho rumià una estona i, excusant-se després educadament li demanà si no fora possible el contrari , és a dir, de desfer-se igual de fervorosa del que ja tenia. El sol, llavors, inclinà el cap deixant anar els seus millors raigs abans d’anar-se’n.
I
d’aleshores ençà ... la lluna.
Prenc mides a la lluna. Estic sol, avui tothom ha marxat amb presses. A fora plou amb ganes; la pluja se sent esmorteïda, llunyana. Si giro la vista, els vidres regalimen i al seu darrere, la foscor del polígon es desdibuixa pel taronja d'un parell de fanals tristos. Al petit despatx, ancorat en un extrem de l'oficina, la llum il·lumina ben bé la taula, una llum blanca i potent, com si la lluna hagués baixat cap aquest petit cel nocturn i tranquil, com si fos allí dalt, avui que no es veu.
La música m'acompanya, de fons, com el so de la pluja. Em miro la lluna, que algú m'ha demanat per fer-li una mica de preu, com si aquestes coses tinguessin preu. La lluna es regala, que penso. Potser per això, a punt de marxar, escric aquestes ratlles per qui la vulgui agafar, avui que no es veu.
Com darrers RAIGS de sol o com darreres NOTES , abans d'aturar-se o abans de començar , en una PARET o en una GUITARRA ...
( momentàniament podria dir-t'ho )
La llum esquitxa plàcida les aigües de la bassa.
Les aigües emmirallen la llar abandonada.
Han aïllat la llar. Un rètol indica perill de caiguda.
La miro, els ulls alçats.
Llegeixo la vermellor espantadissa
d’aquestes lletres com si fos testament,
l'hereu de la darrera de les quals
m'esmola la tristor : ruïnes.
A la bassa,
les arcades i les teules del sostre,
l’estructura de línies definides, l’arrebossat,
certament hi son desdibuixades
però alhora encara hi son ben fermes.
La malmesa balconada, sota la qual algú
probablement va deixar anar un t’estimo,
resta amagada en l’esbós verd dels arbres .
I el blau del cel, desterrat al líquid element
com si el temps fos definitivament innocu,
permet als meus ulls fer la trampa
de no voler alçar-los ;
mantenint la vista immòbil
en aquesta pàtina polsosa
-limítrof de somnis i desitjos-
per on, de sobte, l’atzar arreplega
- d'allí on tot s'enfonsa -
una nova tessitura, un nou cant,
amb forma de cor de peixos.
" (...) Tendría que haber añadido que siendo en las cosas donde nos abrimos, no sabremos verlas en todo lo que son hasta tanto no nos hayamos alejado de ellas.Sólo nos conoceremos por lo que somos después de haber dejado de serlo.El exilio está en el principio del conocimiento y cualquier conocimiento es un exilio .
Hay lugares donde la creación entera parece recogerse.Conozco uno en las colinas. Puede que nos vayamos de allí y que nos cambie. No sé muy bien, entonces,en qué nos convertimos. Sólo se es una vez. Fui. Soy de Brive. "
Pierre Bergounioux, "La Huella" ( Ed. Días contados, 2010 )
(Trad. Isabel trillo i M.A.Pando)
