Rebels

 

Rebel·lant-se contra qui sap qui – potser contra sí mateix o contra tothom, ves a saber – el cotxe passa el semàfor en vermell aprofitant el carril de l’esquerra habitualment buit per on l’altre semàfor, en verd, permet de girar per travessar l’avinguda ; el fet és que el carril continua avinguda avall fins unir-se a l’anterior, una cinquantena de metres més enllà, al fer-se més estret obligat pel pont de la via del tren, que estreny la via al construir-se ja fa molts anys. D’aquesta manera és possible de saltar-se a bona velocitat la cua de cotxes esperant pacientment el verd com qui no vol la cosa, tot i que si que la vol : de fet sembla dir-los a la resta ho sento, però jo no em puc esperar i ja veieu, soc més llest que tots vosaltres.

Al final de la cua, dins un altre cotxe, il·luminat per una escletxa de llum rectangular filtrada entre dos edificis, un altre conductor tanca els ulls i es deixa seduir per aquest sol matiner, aprofitant que no hi ha ningú al darrera. El cotxe no arrenca igual que els altres, es queda parat mentre el verd del semàfor l’observa atentament, abans de tornar-se vermell altre cop. Després, avança fins a la primera posició, perquè ja han arribat més cotxes al seu darrera. No deixa de ser un rebel també, però potser sense tanta causa. D'aquesta mena de causes que de tan fàcils que son de guanyar, poca gent les aprofita.