Distàncies

 

Júpiter i Venus es van separant, a cada nit que passa. Fa uns quants vespres se’ls podia veure ben junts al cel, dos punts brillants vora una lluna en quart creixent, formant una mena de talismà, un penjoll fruit de la casualitat dins el moviment orbital de la terra respecte a aquells. Mirant-los així de junts,  de sobte, penso en tot allò de l’atracció magnètica, palpable a la vista com una veritat absoluta. Només un moment, irracionalment, com quan un s’enamora. Viatgem tot donant voltes per l’espai i només el cel ens ho recorda, marcant distàncies que la realitat ens nega cada dia, tot tocant de peus a terra. I mentrestant els planetes es mouen voltant el sol i   de vegades un miratge em fa somiar : si estigués a Mart en un vespre així, com els veuria de junts ? Els veuria tant lluny com ho estàvem tu i jo ? O més a prop del que em pensava ? I penso si de vegades no seré pas un marcià, també, preguntant-me si hi ha altres planetes amb vida vora el meu. Les distàncies sempre hi son per alguna raó però la percepció d’aquestes s’adapten fàcilment a un simple cop de cap, a una imatge, a un record.