La Bòfia

 

Torno al Port del Comte. Torno també a La Bòfia, una pista a ponent de l’estació, on en una pancarta de color vermell i acompanyada d'un signe d’admiració dins un triangle de color groc, m’indiquen que la neu no s’ha trepitjat, és a dir, que no hi ha passat cap màquina anivellant el gruix de neu.  Arribat aquí, en un bon dia de temps i de neu, només cal baixar-la. Poca gent ho fa, de fet estic ben sol.

No hi ha canons, la pista queda ancorada entre dos boscos d’avets i les pistes del Forat i l’Orrit, més animades ; l’encaro i la miro, de dalt estant: es tracta de una pista vermella, amb bumps (*) gentils, de poca alçada i amb la distància suficient per esquiar-los sense exigències ; una pista amb tot de camins traçats, deixats una mica de la mà de Déu, amb  puntes de rostolls d’herba apareixent per aquí i per allà, donant-li un aspecte general d’abandonament, de ventafocs, de príncesa destronada.

Camins traçats on poder triar quin baixar: aquell més amable, de girs suaus ; o aquell, més complicat i brusc, que requereix de més força; o aquell de més enllà encara, que sembla un però potser és l'altre. Al final la velocitat del descens et porta per altres llocs, on decidir és ja una intuïció, on una mala decisió et pot portar a abandonar un d’aquests camins i acabar encallat dalt un dels petits monticles fent equilibris per no caure. Per això trio i m’aturo, cercant rastres per després girar tres o quatre cops, algun de més si la cosa va bé. Només jo i el lliscar dels esquís amb cap més soroll voltant-me. La Bòfia, solitària i assilvestrada, avui em pregunta si me’n recordava d’ella, de quan era més abrupta i perillosa i baixar-la per primera vegada era com conquerir un pas més cap a la vida adulta, on la cunya i les pistes verdes i blaves quedaven enrere per donar pas a la negror de les pistes més difícils.

No, no me’n recordava d’ella, tot i que el record - com passa sovint amb els més rellevants -  ha aparegut només encarar-la, igualeta que abans, jove i adulta a la vegada, sense cap artificiositat que la fes semblar diferent, amb totes les seves corbes intactes. Llisco entre elles i no trobo cap roc que em ratlli els esquís. Seda sota els peus. En acabat baixo i torno a pujar, i així fins quatre o cinc vegades,  resseguint-la per tots els seus racons, repassant cada un dels seus giravolts. En definitiva, mirant de trepitjar-la fent seus els meus camins. Que el rastre, nou de trinca, anònim, sigui el meu.

Per la resta de pistes, la neu s’encara de manera diferent, fent de les baixades com una mena d’il·lusió, mai perduda com les passades de llarg pels anys. Més planeres, més fàcils, una mica més avorrides també. Avui en dia, a més, aquestes coses es poden gravar a la memòria d’altres maneres, molt més modernes.

(*) Bump : expressió anglesa utilitzada en l'argot esquiador que designa una zona de monticles de neu entre els quals s'efectua el descens..