Diari d'un nàufrag. Apòcrif 1

 

NAWAD. Ho escriu a la paret, a llapis. Remarca les lletres. Una paret llarguíssima, dins un lloc que s’intueix molt gran. Escriu una cosa en concret i això l’estranya, com una pregunta esperant resposta. Mentrestant remarca la paraula, amb calma, sense aparentment tenir cap temps del mon : NAWAD, una paraula sense sentit per a ell. Si allarga la vista a la paret, aquesta paraula és fàcilment recognoscible esquitxant amb el seu volum totes les fileres escrites amb lletra menuda, com si es tractés d’una fita per seguir un camí. Està assegut en un tamboret, còmodament assegut, la mà negre inclinada acabant de fer la doble v . Una mà amb un anell de plata, amb forma de segell, poc treballat, rudimentari fins i tot, o potser molt antic. Un segell del qual només en queda un cercle mig ofegat, mat, esborrat el motiu central si mai n’hi havia hagut un. Unes inicials, per posar un cas.  

Ha entrat allí per una porta, seguint un vestíbul. La maleta s’ha obert, escampant tots els diners pel terra. No l’amoïna, d’alguna manera el segueixen fins a dins. No l’ importen els diners, ara.  Es troba com en un museu on  cada sala en té   una al darrera, àmplia, grossa, tota plena de parets blanques amb lletres escrites a llapis.L’home negre, de cap afaitat, corpulent, es gira i li somriu sense compromís, com si el conegués de sempre, mostrant una dentadura perfectament blanca, honesta i franca. Tot deixant momentàniament la feina i traient-se de la boca un tros de pal que mastega amb parsimònia, manté el somriure i li diu :

-Ja no em fa mal l’esquena ! El dolor s’ha acabat !  -

Després eleva la mà   per mostra-li l’amulet amagat sota el coll de la camisa, encerclant-li la jugular. Una petita bossa de pell entre els seus dits, que aixeca en direcció a ell fent un eh ? amb la boca com si aixequés una prova definitiva per allò que algú com ell no pot entendre : la terra, la tradició, els ancestres, la fe cega rere els segles. El seu tresor. Després es gira i aixecant l’índex llarg cap un costat i un altre, repeteix:

-Ho veus ? Ja no em fa mal !- I agafa el llapis i es queda pensatiu abans d’engegar una nova frase a la paret.

Reconeix vagament aquella veu aguda i alegre, els seus gestos també , però com si fos fora de lloc, com quan es veu una persona sempre dins un mateix entorn i fora d’ell es fa difícil de saber qui és, de què parla o què es el que fa, amagat de tot allò que li coneixíem. Li sembla provinent d’alguna antiga vida que va tenir.  L’home cantusseja una cançó de treball mentre desplaça el tamboret cap a la seva esquerra. Llavors se n’adona que sigui el que sigui el què està escrivint, ho fa de dreta a esquerra. Sorprès s’apropa a  la paret i deixa la maleta al terra.

Veu les lletres borroses i busca mecànicament les ulleres a l’infern de l’americana. Se les posa i apropa els ulls per llegir a l’atzar ; es ben bé atzarós perquè ara que s’hi fixa bé i fins on li arriba la vista, sembla que totes les parets son escrites fins a la mateixa alçada on la lletra continua generant-se, sota la mà d’aquella mena d’àngel negre a qui l’esquena ja no li fa mal. Tot i la impossibilitat de la lògica diguem-ne que aparent, llegeix d’esquerra a dreta, com sempre es fa.

Llegeix :

El nàufrag no se n’adona, però l’ombra del gnòmon ara li parteix l’esquena per la meitat creant-ne una altre, la d’un putxinel·li travessat per la barra del temps, esperant ser mogut per algú o alguna cosa.   

En aquest punt la línia s’acaba com s’acaba la paret, cantonera, que ha anat resseguint mentre llegia. Fa un gir de noranta graus i es troba una altre paret, totalment blanca. Queda sorprès, com si no se l’hagués esperada, una cosa així. El sol la il·lumina excepte pel contorn fosc, negre, de la seva ombra. Aixeca una mà i mou els dits. Se’n recorda d’alguna cosa tot posant les mans, planes i oposades pels dits polzes  fent la forma de unes ales ; les mou i les eleva lentament  seguint amb la mirada el miratge d’aquest vol, estirant els braços com si realment tingués un ocell a les mans maldant per fer-lo volar. Les ales bategen fins que no poden anar més amunt. Llavors l’ocell es fa fonedís en un punt de brillantor encegadora, allí per on la llum travessa un dels vidres de les ulleres.

Es queda amb el cap aixecat i els braços caiguts, pensatiu, fins que veu aparèixer una nova ombra avançant endavant, en la seva direcció. Amb passes silencioses una dona passa pel seu costat. Vestida amb xandall i dessuadora camina a pas quasi bé marcial, compassant braços i peus amb la mirada concentrada, sense parar esment en ell, com si no existís. Porta els cabells recollits en un monyo que la faria semblar de una altra època sinó fos per les ulleres de muntura rodona, la caputxa damunt l’espatlla i l’aire desimbolt del qui sap molt bé cap on anar però no arriba mai a lloc. O a enlloc. Mira com s’allunya, sense seguir-la. Mai ha seguit ningú, com mai ningú l’ha seguit a ell. Malgrat això se sent alleugerit, d’alguna manera sap que ha passat per allí per la mateixa raó que l’àngel negre li ha dit que no li feia mal l’esquena ; o del fet de mirar de fer volar ocells on abans no n’hi havien. No es tracta d’ell, naturalment. La vida continua.