Telecadira ( I )

 

Tres noies joves – molt joves, diria jo -amb accent de Barcelona, parlant amb un to de veu sense alts ni baixos, sense xiscles ni xiuxiueigs, un parlar de boca petita, arrodonint les paraules, escurçant-les, fent-les desaparèixer d’esma ;  tot plegat com si les tres fossin dins un cercle tancat i gastessin un mateix idioma, indiferents al mon que les està escoltant.

La que està al meu costat enceta un tema de conversa, es veu que a Tik-Tok hi ha un debat sobre si hi ha més rodes o més taules al mon. Les tres es passen una bona estona descobrint portes i rodes a tot arreu : de les politges del telecadira i les rodes dels carrets del súper fins a les rodes i les portes del cotxe, no paren de posar exemples de unes i altres com si fossin a un concurs, fins que es cansen. Després es posen a parlar de vi o cervesa : a una d’elles li fa ràbia que no li agradi la cervesa, a una altre li encanta i confessa que a casa me’n vaig beure dues perquè si i vaig fer una sesta de quatre hores...ai, vaig ser tant feliç ... que diu sense cap rastre d’emoció, inalterable en el seu concepte de felicitat expressada com a tal amb aquest to de veu desmaiat ; la tercera diu que  no veu vi ni cervesa a casa però enceta un tema final respecte als horaris laborals a l’ofi, diu que li encantaria podria fer mitja jornada a casa i mitja a l’ofi, però el tema mor per si sol al cap d’una estona... i callen quan queden un parell de pilones per arribar, com si aquests tres o quatre minuts fossin perfectament assumibles per poder sobreviure sense haver de patir cap mena d’avorriment. O és que potser encara pensen en portes i rodes. Curiosament cap d’elles ha tret el mòbil per a res. Els hi miro la cara i les segueixo trobant terriblement joves. I felices.