El tou de gespa davant la porta d´entrada resta verda encara,la nit de cap d´any. La gebrada hi comença a fer estada,essent com són les dotze tocades. L´única llum que hi resta és la del sol que reflexa el satèl.lit,i al cel anticiclònic del Pirineu els estels hi fan estada,guspires intermitents del seu passat que arriben al meu present en un joc de relativitat on el temps es confon en demagògies d´espais inabastables.
El tou de gespa brilla lleugerament de fred,les guspires apareixen,i el gebre es troba amb la lluna : els estels brillen, intermitents,inabastables, al tros de terra encara verda però ja envellida pel blanc que l´hivern d´un nou any s´encarrega d´encanudir, com els cabells de qui el contemplen.
El tou de gespa brilla lleugerament de fred,les guspires apareixen,i el gebre es troba amb la lluna : els estels brillen, intermitents,inabastables, al tros de terra encara verda però ja envellida pel blanc que l´hivern d´un nou any s´encarrega d´encanudir, com els cabells de qui el contemplen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada