La Daniela ven entrades en uns multi cines que tant s´han popularitzat els darrers anys. Té divuit anys i aquesta és la seva primera feina.Vesteix un polo vermell estandarditzat per a tots els treballadors del local, des dels seus companys de guixera fins els que venen refrescs i crispetes, o els encarregats de sala que tallen els tickets de les entrades.
Un ampli vidre la separa de la resta del món.Acostuma a repetir les mateixes preguntes, a donar les mateixes respostes; a sentir la seva veu monòtona estranyament modulada per l´altaveu que hi ha just damunt seu, a l´altre banda del mur transparent, com si fos a la presons que tant sovint surten a les pel.lícules. Les puntes dels dits es mouen retirant els tickets que la màquina escup, obedient a les seves ordres : dos a la cinc, tres a la vuit, una a la gran...
Els seus ulls- ell hi va tot sovint- la miren sense fixar-s'hi, però ella no pot evitar sentir el cor accelerant-se breument en la trobada fugissera.Els dits perden un xic la rutinària desimboltura de pocs segons abans. L´ ”aquí té ” i les “ gràcies “ d´educada indiferència es deixen anar amb una abaixada d´ulls per part d´ella, que sospirarà resignada al moment que ell marxi, sense que l´altaveu hi tingui res a dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada