Quan el temps acompanya, un mateix es relaxa i apareix un sentiment de sobtada vitalitat que ens fa descobrir una ciutat nova, més bella i més quotidiana, fora dels estereotipats llocs d´interès local pels quals hem deambulat els darrers dies sota un cel mig encapotat.
Això em passa quan arribem al Harvard Bridge, a Boston. La vista conté un passeig ample, de rambla que reb dolçament la brisa d´un ampli llac limitat per aquell i el pont que deixa entrar les aigües mansament.A la meva esquerra, allunyat i enfonsat, el skyline retallat dins el downtown tant característic de les grans ciutats americanes. El sol de les darreres hores del dia il.lumina de tons mig rogencs un grapat de núvols perfectament dibuixats, ben bé com si fossin de cotó fluix, com aquells que dibuixàvem de petits. I com petits són els vel.lers que llisquen mandrosament per les aigües tranquil·les empeltades per la suau brisa que alenteix les pulsacions cap a un estat de bonança física i mental.
A l´altre banda, just enfront meu, un llarg, llargíssim gratacels resta solitari enmig d´un barri clàssic de cases de totxana vermella. La llum reflexa els núvols i el cel en el mirall mig difós i improvisat que esdevé la façana acristallada de la geometria que domina el moment i l´espai que contemplo durant uns minuts.
Quan el sol marxi, aviat, el lloc perdrà el present per convertir-se en un record, en una càrrega de mansuetud quan sigui necessària.És per això que aprofito per fer la foto, testimoni d´un estat de felicitat serenament breu.
Això em passa quan arribem al Harvard Bridge, a Boston. La vista conté un passeig ample, de rambla que reb dolçament la brisa d´un ampli llac limitat per aquell i el pont que deixa entrar les aigües mansament.A la meva esquerra, allunyat i enfonsat, el skyline retallat dins el downtown tant característic de les grans ciutats americanes. El sol de les darreres hores del dia il.lumina de tons mig rogencs un grapat de núvols perfectament dibuixats, ben bé com si fossin de cotó fluix, com aquells que dibuixàvem de petits. I com petits són els vel.lers que llisquen mandrosament per les aigües tranquil·les empeltades per la suau brisa que alenteix les pulsacions cap a un estat de bonança física i mental.
A l´altre banda, just enfront meu, un llarg, llargíssim gratacels resta solitari enmig d´un barri clàssic de cases de totxana vermella. La llum reflexa els núvols i el cel en el mirall mig difós i improvisat que esdevé la façana acristallada de la geometria que domina el moment i l´espai que contemplo durant uns minuts.
Quan el sol marxi, aviat, el lloc perdrà el present per convertir-se en un record, en una càrrega de mansuetud quan sigui necessària.És per això que aprofito per fer la foto, testimoni d´un estat de felicitat serenament breu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada