Plou a Durham. Caminar sota els arcs del claustre de la catedral, sobre les lloses de pedra, respirar la humitat de l´aire minvant que arriba sense presses, entre gotes que puleixen la catifa de gespa del cel obert que el lliura.Sentir el silenci enmig d´algun xiuxieig obligat dels esperits que el visiten. Asseure´s a un banc.Guaitar des de la penombra el cel gris. Alçar el cap i a la cruïlla del bigam de roure fosquejat pels segles, descobrir-hi un àngel daurat, amb el seu estandart grana on s´hi pot llegir : Al.leluia.
I unes notes musicals. I la solfa. I la música. I el seu somriure amagat. I el fons blau.
2 comentaris:
Són moments de pau, d´introspecció, d´observar des de dins un detall que hi ha a fora i fer-te´l teu. Això és el que em suggereix.
Quan hi ets potser no hi penses, però al recordar-ho mirant la foto et venen totes les sensacions.No ho podries haver dit millor,A.
Publica un comentari a l'entrada