Hodgson

A la plaça del Poble Espanyol sembla que tot està disposat. Les cadires ja plenes ocupen l´ampli pati ensotalat, en mesurats rengles per aprofitar al màxim l´espai. Davant, direcció ciutat, l´escenari : piano, orgue electrònic, dues guitarres acústiques i un saxo.

Travessem per darrera i ens situem a banda esquerra de l´escenari, al passeig alçat limitat per la llarga barana. Hi ha poca gent, el dia es va escolant i la calor és suportable. Abans però, frankfourt i canya mentre esperem que comenci. Circula gent de la meva edat, alguns de més joves, bona part de més grans. L´ambient és distès, adequat al lloc.¿ Què és una plaça sinó un lloc de reunió de vells coneguts ? : converses de vells amics, cares que tenen alguna cosa d´un mateix, rialles, certa felicitat…El Hodgson finalment surt, acompanyat d´un sòl músic, un tal McDonald, que es situa a un dels costats, rera un petit orgue i els saxos.

No havia tingut l´oportunitat de veure´l mai cantar en directe. La veu aguda dels Supertramp, aquesta banda que recordo des que tinc ús de raó, que he anat escoltant de tant en tant, que retorna en qualsevol moment. Com ara, quan, després d´una breu presentació, sonen els primers compassos de la “Take the Long way home”.

Té una veu invariable al pas del temps, ben bé al revés del seu rostre ja vell, on no amaga arrugues i on manté fidel el cabell llarg que li cau sobre les espatlles. Em sorprèn sentir-lo desprès de tants anys de fer-ho per l´altaveu. Al cel de sobre els casals de teula vermella que envolten el recinte, el sol dibuixa el capvespre mentre en Roger va enllaçant temes, de tal manera que quan toca “Easy does it” i xiulem tots el famós inici, el cel muda i un núvol desperdigat reflecteix un to rosat. Amb el “Sister Moonshine” apareix el to morat , i quan explica com va sorgir “Even in the quietest moments”, la nit ja és encetada.

El concert no és el concert del segle, ni segurament tindrà grans crítiques . Es tracta d´un home rememorant vells temes, barrejant-los amb alguns de nous.Amb nostàlgia i un pèl de sucre ( parla molt de la pau i l´amor, i el que surt del cor,etc.); amb molta dignitat i professionalitat,sap el què es fa i lliga bé l´actuació .Bon rotllo. Però el millor és que té un aire d´estar per casa que fa que li comenti al X. : ¿saps què trobo a faltar, ara ? Un parell de cadires, una taula amb unes olivetes, les xancletes i mira, com si estigués tocant al pati de casa. Aquesta potser és la millor sensació després d´un llarg dia a la feina, amb cansament i són acumulada: el Hodgson tocant al pati de casa.

El concert té mitja part i tot : tothom ja té una edat. Després continua desgranant cançons, fins arribar al final. Als bisos, toca “School”, i un lleu calfred em toca l´espinada al sentir l´harmònica de l´inici. Al moment en què el Hodgson imita la veu del Davis, cau una fulla davant meu. Alço el cap, però no és de l´arbre sota el que m´estic. No sé d´on pot venir. Bé, falta el Davies, què li farem. Això és un fet, i es nota.

I acaba amb “It´s raining again”, una cançó optimista. La que m´agrada però per acabar, és la segona que ha tocat avui, potser la més coneguda : “Give a little bit”. Em va bé, perquè a la fi, del que es tracta és de donar un trosset d´un mateix als altres. El Hodgson me´n va donar un parell d´hores llargues, i jo, a ell, uns quants aplaudiments i aquest post, que tant sols és això, un tros de la meva vida.

"Give a little bit", Roger Hodgson,( Supertramp, del disc "Even in the quietest moments...",1977).

Here we go again...