Un regal inesperat ( 1ª part )

Feia temps que no el veia, no sabia exactament quan. És el que sol passar amb les persones amb les quals es manté una relació d´òrbita llunyana, on la casualitat més que la voluntat decideix els creuaments de camins;on, de cop i volta, et trobes llançant una vella àncora al passat més ignot, sense tenir la més mínima idea de perquè aquestes coses succeiexen.

El cap aguantava la tapa del container verd fosc,d´ aquest tipus de containers amb rodes que el camió de la brossa buida d´un sol glop, ebri d´engolir les restes d´un salvatgisme educat i primmirat, perfumat de dolguda humanitat, com dolgut era el rostre del senyor Delfí Pi i Farreres, conegut joguetinaire de la ciutat. Atenyia aquell rostre , sobretot si us fixàveu en la vista concentrada, en res més que no fos l´objecte que premia a les seves mans, abstret de tot el que l´envoltava. L´objecte, fàcilment reconeixible, era un ànec de plàstic dur, acolorit d´un groc llampant, d´ulls de pupil.la negre i retina grossa , blanca ; transmisors d´inalterable alegria i, tanmateix, aliens a la trista situació de la qual el senyor Pi semblava lamentar-se . El bec, en forma de pala, sobresortia ataronjat, i somreia al vell mentre aquest remenava amb mans expertes el que devien ser les potes, ocultes a la meva vista.

Vaig travessar el carrer per saludar-lo. La bossa de vímet amb la compra del dia romania al terra vora seu, sobresortint la barra del pà i un manat del que em van semblar bledes.Tancà la tapa del container, amb l´ànec encara a les mans. En Finet ( amb aquest nom l´havia conegut el pare durant la guerra, fent cua als menjadors públics per un plat de llentíes, o pidolant cigarretes als anarquistes que rondaven la ciutat ) seguia amb el seu posat mig panxut, la camisa blanca abotonada fins dalt sota un jersei de coll picat de color gris i els quatre cabells del front pentinats enrere a l´estil dels antics actors de cine. Els pantalons de tergal marrons llindaven les velles sabates de cuir, un tipus de sabates amb forats a tot l´ample de l´empelt. Que jo recordi, de sempre les hi havia vistes. A ell, i a un veí de casa, del qual m´enrecordava sempre perquè era coix, i el cuir li cruixia en excés al donar més pes sobre la cama adolorida , com si d´una frontisa mancada d´oli es tractés.

Seguia absort , i no em va veure com m´apropava.

-Bon dia, Sr. Fin – Aixecà el cap, sobtat. M´observà un moment.

-Eh?. Ah, bon dia, jove.- Tornà la vista a la joguina, sense saber jo si m´havia reconegut o no.

-Has vist que en fan de les “juguets” avui en dia, Segura ? Sembla mentida, si no té quasi bé res, el pobre “patu”.... Una pota, que li balla una mica, veus?- deia indicant-me amb moviment expert l´engranatge espatllat.Amb el dit índex forçà la pota “malalta” cap avall i un forat negre es deixà veure, on s´amagava una barreta d´acer que fixava les potes. Me´l mostrà, aixecant la joguina, mentre em donava les oportunes explicacions

- Redreçant l´eix una miqueta, i llestos, veus? Per aqui....Res complicat-. Es tornà a mirar l´ànec, fent-li una darrera llambregada.

-Bé, me l´emporto.- Dit això, el seu ésser retornava al món dels vius. Ho feu aixecant les ulleres i posant-les sobre el front pelat, em fità més d´aprop, mentre jo somreia.

-Si, no m´equivocava, Segura .Ets pastat al teu pare. I què, com va el Joan ? I la mare?-

S´estava dempeus, amb l´ànec sota el braç. La seva veu seguia sent greu, de fumador de tabac negre,una veu moduladora d´un llenguatge clar i precís, encara que el timbre era més baix, tal i com passa a la gent quan arriba a una avançada edat. I en Finet ja rondava els vuitanta-tres anys.

-Veig que conserva bé la memòria, Sr. Fin. Van fent, bé de salut, gràcies a Déu. I on se l´emporta l´ànec ?- vaig afegir aixecant una mica la veu, notant l´inconscient gest d´ell esbiaxant el cap a l´esquerra per sentir-hi millor. Ell somrigué amb sorna.

-Ja veus, et dec semblar un pidolaire- afegí mirant la cara de l´ànec que sostenia sota el braç .Se´l mirava com qui ha retrobat un vell amic, amb un afecte que feia pensar que l´ànec d´un moment a un altre li acaronaria el vell jersei gris.

- Mira, sembla que ja faci més bona cara. Saps ? Els carallots aquests que tiren joguines al container em fan un favor : els arreglo i els dóno a l´asilo.Te´n faries creus del que s´arriba a tirar a un container. L´altre dia vaig trobar un patinet d´aquest moderns, ben rovellat. Ara,- digué donant mitja volta cap al cistell que romania al terra – amb això passo unes hores ben entretingudes, a casa.

Mirà d´encabir l´ànec al cistell, però era massa gran. Veient que no podia, l´agafà , pesat com era, i mantingué aquell sota el braç.

-Deixi, que ja l´ajudo. No estem gaire lluny, no, de casa seva ?. Si vol l´acompanyo- L´home semblava cansat, i sol.

-Deus haver de fer coses tu. La joventut sempre té coses per fer-digué amb un deix que em semblà lleugerament amarg.

-No pateixi, sortia a fer un vol, res de particular. -Realment no tenia res més a fer, i una visita a la vella botiga, ho tinc que confessar, m´animà en l´oferiment.

-Bé doncs, anem-hi. T´ho agraeixo. Aquest coi de cistell cada dia pesa més.- Llavors feu un cop d´ull al terra i als voltants del container.

-On coi...?-

-Que li falta?-

-Les ulleres, fa un moment que les duia posades- Jo me´l vaig mirar i li vaig assenyalar la testa.

-Collons !- feu ell agafant-les del front, rient.- No ens podem fer vells a cap preu-I posant-se-les, afegí : - Ara si, em penso que no em deixo res. Som-hi-

I ferem carrer avall. Travessarem la Rambla i enfilarem el carrer Major. En Finet anava xerrant, en un llarg monòleg. La gent més gran té aquesta gran virtut en favor dels mancats de recursos en la conversa , sobretot si són més joves i demostren un cert interès en el que expliquen. A mi, de natural amable i interessat en les històries al.lienes, no em costava gens d´anar tirant el fil, tot i que la meva passivitat natural d´estaquirot mig mut ( amb cara de bons amics, però ) ja feia per si sola tota la feina. Així, un simple comentari sobre la recent remodelació del Mercat del Triomf va fer renéixer un record al qual se li enllaçava un altre inmediatament, i aquest a una persona, i aquesta a un temps tant vell com ell mateix, fins i tot anterior. I de mentres, jo anava intentant retenir llocs i noms, mirant de lligar les històries d´un home que era una enciclopèdia local ambulant, com tants d´homes i dones ansiosos de testimoniar vides i aprenantatges perduts en els viaranys del temps.

( Fi de la 1ª part )