Un regal Inesperat (3a. Part)

La maqueta de tren. Un gran llençol blanc la tapava, però era fàcil endevinar-la allí sota, intacta. Podia recórrer l´àmplia orografia per on transcorria el traçat de la via, amb tots els petits detalls que la definien, només seguint amb la mirada els plecs de la tela, com si fos cec i seguís amb el dit un conte escrit en Braille : els turons verds del darrera, per on discorria el túnel, al nivell més elevat; l´estació, al davant, amb el seu pas a nivell i les llums de fre alçades a banda i banda, i el cap d´estació, que vaig descobrir perquè encara mantenia el braç alçat amb la bandera vermella ( un punt elevat, minúscul, que sobresortia en punxa enmig de la caiguda blanca que tapava el sostre de l´edifici ); al mig, arbres dispersos, alguna caseta: un espai de pendent i mides estudiades perquè el tren llisqués sense por a descarrilar, en un traçat de corbes àmplies i lleugeres giragonses.

Ja tant sols faltava posar-lo en marxa. Es feia a través d´un botó, instal.lat a l´exterior, sobre el sòcol de la finestra.Un moment després de fer-ho, el tren engegava de l´estació estant i remontava el lleu pendent fent una essa molt suau, encarant l´entrada del túnel. Llavors desapareixia dins els turons verds, en un traçat recte que el feia sortir amb una lleugera sorpresa del qui el veia, com un vell truc de màgia, i retornava ràpid altre cop a l´estació, seguint la ruta contrària a la que havia fet de pujada, per l´altre cantó. Abans d´acabar el recorregut però, un resort amagat a la via engegava un enginy que movia els fils de la marioneta arlequinada, fent-li cobrar vida uns instants. Era quan sonaven els cascavells, que tancaven la breu funció.

Jo seguia el vell recorregut amb la mirada.En Finet, mentrestant, s´havia apropat i suposo que m´havia estat observant, no sé si feia estona o no. Vaig copsar la seva presència al meu costat , mentre mantenia la mirada fixada en l´arlequí, escoltant els casacavells adormits. Tots dos vam estar una estona callats, observant-lo.

-La Felisa deia que cada cop que sonaven els cacavells, un nen somreia- musità amb calma, les mans a les butxaques, les ulleres sobre el front.- Sempre en va estar molt, d´ell. El vam comprar a Venècia, pel viatge de noces. És la única vegada que vam sortir a l´estranger.-

Me´l vaig mirar. El seu rostre era lluny, molt lluny, i parlava amb mi com podria estar parlant tot sol, sumit als seus records.

-Quan vam tancar, cada any s´obstinava a montar tot el tinglado una altre vegada. Li agradava sentir els cascavells per les festes de Nadal, encara que ja no entrés ningú, malgrat tot.- Jo m´estava quiet, incapaç de dir ni de fer res. Curiosament, no em sentia incòmode. En Finet no era de la classe de persones que et fessin sentir incòmode.

-Em va demanar que ho seguís fent. Ho vaig provar, Déu sap que ho vaig provar. Però cada cop que sentia els cascavells...- amb els dits s´apretà el nas- ...no vaig poder aguantar ni un dia.- Es tornà a apretar el nas, i els ulls se li envidriaren d´un tel de llàgrima. Van passar uns minuts.

-En podia estar segura, que era un somriure.- Vaig dir- Els hi ho vaig explicar als nebots, fa dos anys. Era la nit de reis. Encara recordo, que a pesar d´estar la persiana abaixada, tots dos van prèmer el botó, i vam parar l´orella, a veure si sentíem els cascavells. Ja sap com són els nanos, a aquesta edat, en una nit de reis. El cas és que van parar l´orella, i jo amb ells, i se´m van quedar mirant amb una cara...- Ara en Finet em mirava, encuriosit, i els seus ulls ja no eren envidriats. Eren ulls de nen.

-I... ?- em preguntà, més encuriosit encara.

Vaig somriure. - Doncs els van sentir, encara que jo no. El més gran, fins i tot es va empassar el caramel sencer que duia a la boca.- Vam riure, el Finet i jo- Va ser molt especial, mirar-los als ulls, en aquell moment. Ma germana va quedar ben parada, i ara, per la nit de reis, tornem sempre per aqui, i apretem el botó, a veure què passa.

-Ja veus, si és curiós- En Finet s´havia recuperat, i això em feia sentir alleugerit. Vaig mirar el rellotge. L´olor de buidor ja no hi era, o bé jo ja m´hi havia acostumat durant la meva estança a la botiga. L´ànec era al terra, just al darrera del Finet, i em seguia mirant somrient. Sempre somreia.

-Hauria d´anar desfilant, Finet. Se´m fa tard- Ell mirà el seu rellotge alhora, i feu un gest de sorpresa.

-Oi tant. La mare del Tano !- exclamà- Si encara tinc que fer el dinar. Saps ? Quan...- I retornà a les seves històries d´abans de la guerra, mentre m´acompanyava a la porta principal, la de l´antiga botiga.Al despedir-nos, em donà la mà, llargament, mentre m´apretava l´altre braç amb la mà esquerra, on, en comptes d´un anell al dit anular, n´hi havia dos.

-Ha estat un regal inesperat, trobar-te avui, noi. Gràcies -

-El regal ha estat per a mi, Finet. Un plaer, haver compartit vells records- I així, sense més, la vella porta de la botiga es va cloure, amb el vell Finet tancant-la.

Tot girant la cantonada pel carrer de les Lletres catalanes vaig alçar el cap. Les lletres del rètol, antigues, romanien penjades de la façana. Tot i ser velles, ennegrides les tapes blanques que protegien les bombetes, mantenien un lligam que el propi nom transmetia sense massa dificultat . Aquelles velles lletres sonaven a casacavells . Eren les lletres de la Casa Felisa.