.
De la sol.lidesa estant, blanca de neu, grisa de roca, trenca un degoteig profund el silenci alpí.Degotejen els fils d´aigua imantats pel fons de la vall; barranquejen la neu sotragant-la sense remei. Sucumbeix al bram, ja , de mils de degotaments anuats de força gravitacional.
El llac l´acull a redós, li filtra el color del cel d´estiu, el d´altres estius també.. El llac...si...sembla somriure davant el pensament de l´infant.
Davalla per un llarg passadís verd, brama el càntic (de la terra). La carretera que puja de Fabian al llac d´Oredon és un corriol frondós i fresc, atapeït d´una primera matinada de broma descalça.
A les portes dels cims, sura en una primera mar, dolça i líquida. Com si fos una antiga goja extenent els seus braços sobre una inmensitat blava, seva... d´aigua.
7 comentaris:
No havia llegit mai un canvi d´estat del sòlid al líquid tant poètic. Si partissis les estrofes en versos et sortirien sis poemes preciosos.
M´he sentit com l´aigua que baixa.
quins blaus tan preciosos, quines fotos tan maques... i fresques!
un post preciós des de la primera foto fins la darrera paraula.
quines ganes de muntanya! ains...
una abraçada!
És impossible no sentir l´aigua a cada pas que dónes, alli dalt, siguis on siguis. I és bonic poder disfrutar del seu curs. Algun dia la seguiré fins més avall, a veure on em porta.
-----------------------------------
Tu ho tens relativament fàcil, Elur. Estic segur que aviat hi seràs. Ains ! estigues fresqueta.
I una abraçada, bonica.
El paisatge i les paraules preciosos tots, i quina meravella neta i clara, ja hi aniria, ja...
Es fa el que es pot, quan hi ha l´ocasió, Zel. Gràcies.
Entro, llegeixo, surto sense dir res, una vegada, una altra...No perquè no em digui res el que hi ha escrit, sinó perquè em falten les paraules per descriure el que sento. On és l'inventor de paraules que m'ajudi a dir sense convertir el llegit en qualsevol cosa?
M'agrada aquest degoteig...Serveix?
Ja ets una bona inventora tu...
( torno a somriure )
Publica un comentari a l'entrada