"Nit rera nit, els serenaders (*) sortien al carrer, alguns cops acompanyats de diversitat d´instruments i veus a la vegada, la majoria d´altres cada guitarra era sota una finestra diferent. Es feia estrany desvetllar-se a l´Amèrica del segle dinou i escoltar la companyia d´una guitarra, i una d´aquelles antigues cançons d´amor trencacors espanyoles lliscant dins l´aire de la nit, potser la d´un baríton profund, potser amb aquell estrident, patètic alto afeminat que és tan comú entre els homes mexicans, copsada en l´orella poc acostumada com alguna cosa no del tot humana, però tanmateix, trista."
R.L.Stevenson, Monterrey (1880) ( America, The selected travel writings of R.L.S. )
(*) serenaders : homes que cantaven serenates sota les finestres de les cases de les seves estimades.
Segueixo el fil del recorregut, viatjant en el temps. Si avui anés a Monterrey, hi trobaria homes cantant a les nits velles cançons d´amor espanyoles, l´olor dels pins vora l´oceà, una habitació en una vella casa d´adob sense llum ni aigua corrent, la finestra oberta d´una nit d´estiu, un llit amb llençols blancs; la lluna rera la gasa boirosa del mestralet suau i fresc de la tarda, el llibre obert sobre la taula amb el diccionari al costat i les claus del cotxe, un cd sonant a baix volum, un ordinador...quatre paraules per enllaçar pensaments. Monterrey tindria totes aquestes coses, sense segles de distància.
Diuen que els llocs ( i les persones ) mai s´assemblen a com un se´ls imaginava.
11 comentaris:
En llegir el fragment del llibre m´ha ballat pel cap una vella cançó que cantaven ( i canten) els barítons mexicans sota les finestres, Noche de Ronda.
Amb el que has escrit tu s´hi adiu molt més la veu de Chris Isaak entrant i sortint per la finestra mentre el mestralet fa volar les cortines.
(Suposo que
poder escoltar el cd i teclejar l´ordinador és una ironia en una casa sense llum a Monterrey)
Viatjar des de casa és el que té de bo. No hi ha fronteres d´espai ni de temps. I pots fer ballar el cap tant com vulguis.
Aquesta nit passada he estat escoltant més d'un serenader a cau d'orella, Bob Dylan, Jeff Twedwdy, Paul Simon i Art Garfunkel, Van Morrison, Lonnie Donegan i Chris Barber... entre d'altres. Havia de contrarrestar els serenaders de mentida que feien entrar soroll per la finestra, les festes majors ja no són el que eren, les discos mòbils desperten intints que una desconeixia tenir... Les cançons d'amor tampoc són el que eren, sort que les d'abans no moriran mai.
ummmm ara escolto en Chris Isaak que abans no he pogut, em sembla que l'hauria d'afegir a la llista de serenaders d'aquesta nit, que segurament tampoc dormiré...
I encara en van sortint, de bons serenaders. Jo, millor que no, que algú em tiraria algun cubell d´aigua al cap ( tot i que tampoc seria mala idea ).
I si tinc que pujar a Girona a desenxufar algun chunga-chunga, m´ho dius.
més que desenxufar alguna cosa a dos quarts de sis de la matinada tenia ganes de tallar caps i feia hores que discutia amb mi mateixa sobre l'existència de déu, en aquest cas la inexistència, doncs hauria sigut de justícia divina que caigués un llamp enmig de la plaça o hi hagués aparegut un forat negre o, millor encara, que visquéssim un Mars Attacks amb totes les de la peli, però la realitat, com els llocs i les persones, tampoc és com tu la imagines :)
[perdona aquests rotllassos que et deixo anar, sóc una refotuda mallerenga]
què fas a les 3? de la matinada vull dir, crec que seria una bona hora pel sabotatge... clar que som a la Garrotxa :P
[ja callo, ja callo, és que se m'ha encomanat l'hiperactivisme de la Jana]
Pensava que t'havies enamorat i que ho volies compartir amb l'univers...He comprovat que ho estàs. Ets un profund enamorat dels paisatges, fins i tot d'aquells que et deceben, en certa manera.
M'agraden les cortines que es belluguen. Creen el millor clima en les pel-lícules d'amor.
Suposo que, en certa manera, si anés a Monterrey (Ca.)em decebria o seria diferent a com l´imaginava.
El títol del post preten ser un petit homenatge als "serenaders" i a les love songs clàssiques. El final de la cançó que he posat s´acaba amb aquestes paraules.
Lo de les cortines ja és més cosa de dones,que sou més romanticotes.
( somric ).
I els homes com us ho amagueu això de ser romanticoides, eeh...
Dona, per això som homes.
Publica un comentari a l'entrada