Onomatopeies

-“Dinggg”-.

El so del temps esgotat hauria d´apagar la llum interior, mentre el plat de vidre continua girant i girant fins que el dit premi el botó on/ off posant fi al procés ja acabat amb el so agut del timbre interior. La llum és fosa, i llevat d´un desajust en el botó d´abertura, el microones funciona a les mil maravelles. El model és antic, dels primers que van sortir; se li nota en el disseny, un disseny amb trets d´època, tal i com es nota en un sis-cents , en una làmpara modernista o en una punta de fletxa del paleolític. La tapa negre, opaca, li dóna l´aspecte de porta secreta, d´element transmisor, de jogina perillosa de sons misteriosos i timbres diabòlics.

-“Ti-ti”-.

Són les dues, i el timbre del rellotge de polsera li marca l´hora en punt. El so és ben diferent del que ha escoltat uns minuts abans. Aquest és un so d´avís breu, atemporal, de principi o fi, però al capdevall de poca importància, un so assimilat d´advertiment. Ben mirat, és el pur reflex d´una hora passada, ni més ni menys, i seria proporcional al so de les campanades d´un cap d´any , o al dels petards sobrants llançats a les brases d´una foguera la nit de Sant Joan. El so encara el sobta de vegades, el so en sí, no la seva trascendència banal.

-”Tap-tap-tap...”-.

La gotera de l´aixeta caient sobre el cossi buit de plàstic l´avisa, mentre bull l´spaguetti dins l´olla. És un so intermitent però inesgotable, definit, individualitzat. Pot ser un so de tortura lenta, una tortura xina , una tortura de diseny, maquiavèlica. O pot ser un acompanyament, un inici de ritme, de melodia. L´avís, però, és recurrent : hi ha una altre aixeta que goteja, la del lavabo petit. Sons d´imperfeccions que cal vigilar, com un pern poc engrassat o el punt de la pasta al dente.

-”xxwwfffffahhhhkatakrac”-.

A l´engegar el televisor, la catàstrofe envaeix la solitud i la fa morir. El món es fa petit i totes les desgràcies ignorades fan de la caixa tonta aquell aparell que bota sense parar en una tira de Calvin i Hobbes, amargant el cafè d´havent dinat. En paper tot és més llunyà, les cròniques més mundanes, les opinions més el.laborades. El so de les veus és apagat pel de les imatges del mar engolint-se la terra, i la desgràcia al.liena és propera a la desgràcia del cotxe de morts que topa amb tú un dia a la carretera, seguit pel reducte afligit de cinc o sis cotxes més : sols un senyal de la creu respectuós i un pensament de cinc segons. Pel televisor ni això, perquè les desgràcies van totes una rera l´altre, per un rigorós ordre d´audiència. La pausa només existeix en el comandament a distància, i això és el més trist de tot.

-”(...)”-.

Indexifrable, el so de la nit al treure el cap afora. Només el so de les roderes dels pneumàtics sobre els tolls d´aigua, i poc més, si no és el so del campanar fixant les onze sobre l´ombra del dia. El so dels dits passant pàgina, el so dels ulls tancant-se...aquest so no l´escolta, però se l´imagina com el d´una persiana de cordill tancant-se, un aclucar els ulls deixant escletxes al pas dels somnis, al so de la darrera de les lletres, repetida sense massa sentit, onírica i surrealista, adormida.

-"(zzz)"-.