Itinerari

Itinerari : travessa per l´ocàs - via nuvolada - ( vegeu mapa adjunt )

Temps estimat : mínim 5 segons ; màxim una hora, segons disponibilitat.

Desnivell : el que la ment estimi convenient .

Visibilitat : bona.

Equipament : tumbona, hamaca, cadira o semblant. Llibre de poemes opcional.

Dificultat : fàcil.

Edat : qualsevol.

Comentaris : aquesta ruta poc transitada - però prou coneguda - és un clàssic de l´alpinisme quotidià, ideal per fer-la en primavera. Variable segons el dia. Segons l´època de l´any, hi ha l´opció d´allargar l´excursió tot arribant-se a la lluna.

Vigilia

Orfe de maletes, es lleva el matí emboirat. Avui és festa, i vol ploure. El cafè,les bótes...un raig del que hauria de ser el sol traspassa el vidre, saluda i se´n va. Comença a ploure al començar a caminar. Les fulles joves, molt joves, del pollancre solitari es mouen sense fer soroll, til.lilen enfredorides. Un esquirol rossega, s´espanta, observa, xiscla i s´escapa : pit blanc, esquena roja, ulls de sorpresa. Al camí ral, el dubte es mulla, i canvia itineraris. A la bassa de La Coma , les aigües dibuixen cercles concèntrics, com els dels safareigos de les besàvies, encara que no hi ha aixopluc sinó és sota els arbres. Montserrat no hi és, la pluja és fina. Sota l´alzina més bonica el sòl és un refugi. Hi ha l´oblit dels ocells en la memòria, ells hi són a cada passa, riallers, joganers, voladissos.

Als camins improvisats els hi passa com a les casualitats, que no prenen direccions. Així la ment resta atenta als revols, al que es puja, al que es davalla, al dubte de si girar cua o de seguir, al cel blau de metall. Quan s´albira la direcció, es fa un càlcul de probabilitats, segons la decisió a prendre. Un cop presa, ja sembla tot més fàcil, i la ment es deixa endur per altres pensaments, concretament una paraula. La paraula, de la qual se´n sap el significat, no es recorda, com passa amb les paraules escoltades per primer cop. L´inutilitat de l´intent fa que aquest pensament s´allargui, i el cos camina, els ulls es desperten, i la ment vagareja fins arribar a un camí de carro, el més bonic dels camins, sigui aquest on sigui.

Apareixen les flors als marges, o almenys apareixen amb més diversitat, i amb elles, i la pluja, que va i bé, els records d´altres díes de festa, vora el mar, vora un riu, vora unes runes, o un pont molt alt...els records no pesen massa, com les gotes miraculosament sostingudes sobre una fulla semblant a la d´ un nenúfar, però molt més verda. La textura del verd d´aquesta planta atrapa la mirada, com la de l´orquídea silvestre, al seu costat. L´heu vist mai, groga i amb la finor roja pinzellada a l´esquena ? És l´orquidea de la terra, de la meva terra. I així és com la flor porta al poema llegit la nit anterior, i el poema la paraula, eixugant els dubtes del matí :

Estenies la roba al terrat

i el teu braç tan rodó regalava;

als teus peus s´eixamplava el regal,

cada perla als rajols s´estirava.

I també del teu coll al teu pit

la frescor en l´afany t´ajudava :

si et tocava una mica de sol,

t´hi delies i t´eixamoraves.

(Joan Salvat-Papasseit)

S´apleguen les coincidències, encara xopes. S´esten el llençol de la paraula. S´eixamora. Es plega un tros de vida, i com un mocador, embolcallat de l´olor de les farigoles florides, es guarda a la butxaca.

300

.

"Molta gent està sobre el món, però no en ell" ( John Muir ).

Si he procurat alguna cosa en els darrers dos-cents nouranta-nou posts anteriors, ha estat això.

Gràcies per les bones estones .

( i continuarà, si fa o no fa, igual )

Figura

En Jaume es mira la feina feta a la tarda. El sol parteix el seu cos alt i esprimatxat per la meitat. L´aparador, rera l´ampli vidre, buit, dibuixa el seu perfil com les corbes al desert,damunt els panells de melamina blanca acabats de col.locar. Sota les ulleres , el rostre cendrós es fixa en les mides preses en una petita llibreta on es confonen els números marcats a llapis, sumats, restats, tatxats. Dins el garbuix sembla entendre-ho, i fent una darrera anotació, la tanca fent girar la tapa de cartró a lloc, i se la guarda a la butxaca de la camisa. Prem els llavis sècs i es mou amb lentitud, mentre l´ombra retrocedeix i s´allarga mantenint-se lligada als peus fins que desapareix al pas de la figura retornant a la botiga.

Algú ha apagat els llums, la penombra ja ha envaït el llarg mostrador ple de displays amb tríptics, catàlegs i mostres. La mà ossuda, de dits llargs i d´ungles mig brutes alça penosament la falsa tapa que dóna accés al darrera. Traspassa l´espai i la retorna a lloc, acompanyant-lo el so de les frontises treballades durant anys. Fa una ullada a les prestatgeries plenes de vells calaixos de fusta : panys, manetes, bisos, claus, freses, varetes i rosques...la mà agafa momentàniament, en un gest habitual cec, el duplicador de claus, el primer enginy comprat ja fa temps. El deixa anar, i camina fins entrar al despatx.

-Ets aquí, encara, és clar...- La Remei aixeca el cap i se´l mira, sota la llum encerclada de la petita làmpara aclarint la paperassa de la taula. La seva veu és rogallosa però suau, atenta, una prolongació del seu somriure prim i premut, com qui aguanta un dolor amb resignació. Li retorna el somriure amb un altre vagament trist. Ell s´asseu a la seva taula i busca alguna cosa.

-Avui he anat a veure el metge, pels anàlisis – Ella se´n recorda, però no l´ha volgut molestar, aquesta tarda han tingut tràfec. Tant sols l´ha mirat als ulls quan ha arribat a les tres, i no li ha trobat res de nou en ells: petits i cansats, arrugats, caiguts, com les arrugues de les comisures dels llavis, o la dels pantalons grisos i gastats, on el cinturó va esgotant forats per la pèrdua de pes.- Saps el número del Toni ? L´he de trucar.-

-Qui és el Toni ?- Ell aixeca el cap un moment, per retornar de seguida la vista al petit caos que és el seu escriptori.

-El de les fustes. Li vaig fer un encàrrec però m´han canviat algunes mides – Es treu la llibreteta de la butxaca, mentre mira de gairell la cara de la dona, amb el cap encara aixecat, impacient, mirant-lo per sobre les ulleres apoiades arran de nas. -Ah, aquí al catàleg hi és.-

-Què t´han dit ?- En Jaume enfronta la seva mirada preocupada. No li agrada que es preocupin per ell. L´Eladi, el seu fill, ja ho sap. Esperava que li ho hagués dit a ella. Es mira la llibreta i alça la tapa. Les sumes i les restes, els números acabats de fer, si tot fos així de fàcil. Comptat i debatut...

-L´Eladi no te n ´ha dit res – Més que una pregunta és una afirmació sense retret.

-He arribat tard, mai vols que t´acompanyi ningú- el retret en ella hi és, però d´una altre manera, i ell, per resposta, somriu una mica més.

-Hauria de començar la quimio, però no servirà de massa-


-Toni ?-

-Si, bona tarda-

-Bona tarda. Truco de la Ferreteria Solà, de Sabadell. Sóc la Remei. Fa uns mesos... -

En Toni penja el telèfon.

La Remei penja el telèfon. Es mira la llibreta, plena de sumes i restes. La tanca i apaga el llum de la lámpara de sobretaula. Es posa la jaqueta. Després d´uns dies de calor, torna a refrescar al vespre. Abandona el despatx, passa per sota la tapa del mostrador. Ressegueix amb la mà el vell mostrador de fusta fins a la porta. Surt, el so dels talons sobre la vorera. Passa per davant l´aparador, l´ombra del darrer sol ressegueix la seva figura en la pantalla blanca encara per estrenar, fins fer-se fonedissa. S´alça una mica de vent i els cabells li enteranyinen una llàgrima passatgera.

Demo

“ El perdó és la venjança més noble “, diu Cantona parlant sobre l´amor. El set més carimàstic de l´United s´apareix a un altre Eric, d´ofici carter, home que ha tocat fons, en una d´aquelles comèdies britàniques sobre personatges anònims i vides paral.leles a les nostres, humanes sense pretensions, simples i agradables de veure, de les quals en treus una frase, unes rialles i potser un indici de llàgrima cap al final.

La primavera, en les seves primeres setmanes, s´assembla a una d´aquestes pel.lícules sense grans pressupostos, fetes sobre un bon guió i uns bons actors secundaris, sense grans bandes sonores, ni grans postproduccions, ni premis, ni finals inesperats ni grans aspiracions : els brots tendres, l´aparició de les papallones, del ventet suau, d´alguna pluja, de les margarides, la màniga curta al migdia, la cerveseta fresca...l´esclat de la superproducció ve més tard, quan mica en mica el quadre es va acolorint sobre les linees esbossades en negre de l´hivern fins esdevenir un paisatge semblant a un quadre de qualsevol artista impressionista. Color, color, i més color.

L´amor, incipient com les primeres setmanes de primavera, com una demo d´una bona cançó : primeres notes gravades d´una melodia acabada, la simple veu del moment, el missatge nítid sense afegits per fer-la aparentment més bella. Després la llavor és guarnida, acolorida, produïda. I a l´escoltar-la, s´hi té que buscar el gust més primigeni, l´original.

A vegades, penso, és això el que vol dir la frase del Cantona. És el que fa l´Eric, obrint un bagul on guarda fotografies en blanc i negre i velles sabates de gamusa blaves. Jo he escoltat una demo, d´un tema universal, que mai m´havia agradat en excès. De fet, el Bob diu que no és especialment la millor de les seves cançons. Escoltar-la fa l´efecte de veure una d´aquestes comèdies britàniques, aconseguir que el temps passi mantenint l´esperit d´un primer dia de primavera, d´un primer amor.

add sense ( so )

.

Nuit Blanche from Spy Films on Vimeo.

Potser el temps, o la guitarra, o ves a saber.

Pel.lícules mudes

El text, la paraula,impersonal com un objectiu impossible, com un haikú. Em poso a escriure, amb la banda sonora encara del mes de Març , un compacte nou de trinca que estreno avui, u d´Abril, “ a program of solo guitar music”, resa al darrera de la tapa, de títol difòs com la portada, Silent Movies, pel.lícules mudes. La meva pel.lícula fora muda si al teclejar no anessin sortint, com les notes d´una guitarra sola, les notes de les paraules, avançant sense atrapar aquesta barreta negre de tremolosa intermitència, delimitant el cos de la ment a través dels dits, traspassant fileres, esborrant...puntejant. Fora muda, i només els ulls en serien testimoni, passant pels llocs habituals, la gent, el que escriu la gent, el que diuen. Muda, la pel.lícula transita en la lleugeresa de la primera nit a l´ombra del brots verds, de la finestra oberta de la tarda, dels comiats als jerseis de llana, de les jaquetes de pana, dels adéus de la setmana. El cos d´un brot verd dins un riu sense aigua. Un sol d´espurna que miro d´estimar, dipositada en una flor de messem : hanami en diuen els japonesos , els japonesos amb els seus cirerers, pobes japonesos. Hanami, veure flors, com qui veu una pel.lícula muda. Entremig, l´Abril, la nit, la guitarra com una cítara, com un tall de síndria al Juny, o un pèlag fons on reposa el cor. Ha brotat el roure. L´auró japonès té fulles noves, vermelloses. S´estremeixen al mínim cop de vent; fiblades per l´aire nocturn, tènues, primes, mediten l´explosió d´un gerani florit. Es despedeixen, com les paraules avançant rera la barreta negre, intermitent, acabant-se. La música, el so, encara és aquí, sense haver de dir res més.