“ El perdó és la venjança més noble “, diu Cantona parlant sobre l´amor. El set més carimàstic de l´United s´apareix a un altre Eric, d´ofici carter, home que ha tocat fons, en una d´aquelles comèdies britàniques sobre personatges anònims i vides paral.leles a les nostres, humanes sense pretensions, simples i agradables de veure, de les quals en treus una frase, unes rialles i potser un indici de llàgrima cap al final.
La primavera, en les seves primeres setmanes, s´assembla a una d´aquestes pel.lícules sense grans pressupostos, fetes sobre un bon guió i uns bons actors secundaris, sense grans bandes sonores, ni grans postproduccions, ni premis, ni finals inesperats ni grans aspiracions : els brots tendres, l´aparició de les papallones, del ventet suau, d´alguna pluja, de les margarides, la màniga curta al migdia, la cerveseta fresca...l´esclat de la superproducció ve més tard, quan mica en mica el quadre es va acolorint sobre les linees esbossades en negre de l´hivern fins esdevenir un paisatge semblant a un quadre de qualsevol artista impressionista. Color, color, i més color.
L´amor, incipient com les primeres setmanes de primavera, com una demo d´una bona cançó : primeres notes gravades d´una melodia acabada, la simple veu del moment, el missatge nítid sense afegits per fer-la aparentment més bella. Després la llavor és guarnida, acolorida, produïda. I a l´escoltar-la, s´hi té que buscar el gust més primigeni, l´original.
A vegades, penso, és això el que vol dir la frase del Cantona. És el que fa l´Eric, obrint un bagul on guarda fotografies en blanc i negre i velles sabates de gamusa blaves. Jo he escoltat una demo, d´un tema universal, que mai m´havia agradat en excès. De fet, el Bob diu que no és especialment la millor de les seves cançons. Escoltar-la fa l´efecte de veure una d´aquestes comèdies britàniques, aconseguir que el temps passi mantenint l´esperit d´un primer dia de primavera, d´un primer amor.
6 comentaris:
Que maco... realment la primavera és l'estació més bonica de l'any.
Em sembla que és una bona frase. I arribats al cas de poder-ho aconseguir, la paraula "venjança" pren una dimensió alleujadora i terapèutica totalment diferent.
Les pel·lícules angleses i europees en general, sempre m´han agradat, són com la vida mateixa. Ahir ho pensava recordant una americanada pretenciosa i poc creïble que vaig mig veure abans d´ahir. Tantes superproduccions i n´hi ha que no tenen ni la decència de no caure en els tòpics més immenjables que hi pugui haver.Sort que també hi ha excepcions.
Gaudeix dels brots verds, no te n´adonaràs i ja fruitaran. Jo ahir ja obria ametllons de les flors blanques que m´embadalien pel gener ;-)
Per cert, un caramel d´eucaliptus
pel Bob que el noto una mica engorjat.
I per tu, un d´anís.
Dylan... ja no sé els dies que fa que és una constant, fins i tot quan l'altre dia vaig tancar el reproductor i vaig posar la radio el primer que va sonar va ser ell... Buckets of rain, per ser més exactes.
L'amor és com la música, o la música és com amor... o l'amor és música i la música amor, no ho sé.
N'hi ha que van calant poc a poc i n'hi ha que t'atrapen amb mig acord o amb una veu dylaniana.
La primavera, a vegades, és només un mal menor.
Primavera, uix, un mal necessari per arribar a l'estiu, sort de les flors, i les aromes i les paraules que algú sap escriure...
Abdega, hola. I bona primavera.
-----------------------------------
D´anís, que bons. Això és com una petita venjança dolça.En Bob t´ho agrairà també, que té una mica de tos.
-----------------------------------
Tot és com és, Elur, no et trenquis el cap. El que compta és que soni bé. I la primavera, acabo de veure a la tele que a la Garrotxa Déu n´hi do, no et queixaràs.
-----------------------------------
Hola Zel. Cal tirar endavant, tú en saps d´això, em penso. Més que jo escriure, segur. I res, que la primavera aqui dura poc, amb tant canvi climàtic ja se sap...
-----------------------------------
Publica un comentari a l'entrada