Vigilia

Orfe de maletes, es lleva el matí emboirat. Avui és festa, i vol ploure. El cafè,les bótes...un raig del que hauria de ser el sol traspassa el vidre, saluda i se´n va. Comença a ploure al començar a caminar. Les fulles joves, molt joves, del pollancre solitari es mouen sense fer soroll, til.lilen enfredorides. Un esquirol rossega, s´espanta, observa, xiscla i s´escapa : pit blanc, esquena roja, ulls de sorpresa. Al camí ral, el dubte es mulla, i canvia itineraris. A la bassa de La Coma , les aigües dibuixen cercles concèntrics, com els dels safareigos de les besàvies, encara que no hi ha aixopluc sinó és sota els arbres. Montserrat no hi és, la pluja és fina. Sota l´alzina més bonica el sòl és un refugi. Hi ha l´oblit dels ocells en la memòria, ells hi són a cada passa, riallers, joganers, voladissos.

Als camins improvisats els hi passa com a les casualitats, que no prenen direccions. Així la ment resta atenta als revols, al que es puja, al que es davalla, al dubte de si girar cua o de seguir, al cel blau de metall. Quan s´albira la direcció, es fa un càlcul de probabilitats, segons la decisió a prendre. Un cop presa, ja sembla tot més fàcil, i la ment es deixa endur per altres pensaments, concretament una paraula. La paraula, de la qual se´n sap el significat, no es recorda, com passa amb les paraules escoltades per primer cop. L´inutilitat de l´intent fa que aquest pensament s´allargui, i el cos camina, els ulls es desperten, i la ment vagareja fins arribar a un camí de carro, el més bonic dels camins, sigui aquest on sigui.

Apareixen les flors als marges, o almenys apareixen amb més diversitat, i amb elles, i la pluja, que va i bé, els records d´altres díes de festa, vora el mar, vora un riu, vora unes runes, o un pont molt alt...els records no pesen massa, com les gotes miraculosament sostingudes sobre una fulla semblant a la d´ un nenúfar, però molt més verda. La textura del verd d´aquesta planta atrapa la mirada, com la de l´orquídea silvestre, al seu costat. L´heu vist mai, groga i amb la finor roja pinzellada a l´esquena ? És l´orquidea de la terra, de la meva terra. I així és com la flor porta al poema llegit la nit anterior, i el poema la paraula, eixugant els dubtes del matí :

Estenies la roba al terrat

i el teu braç tan rodó regalava;

als teus peus s´eixamplava el regal,

cada perla als rajols s´estirava.

I també del teu coll al teu pit

la frescor en l´afany t´ajudava :

si et tocava una mica de sol,

t´hi delies i t´eixamoraves.

(Joan Salvat-Papasseit)

S´apleguen les coincidències, encara xopes. S´esten el llençol de la paraula. S´eixamora. Es plega un tros de vida, i com un mocador, embolcallat de l´olor de les farigoles florides, es guarda a la butxaca.