De petit, s´enfilava per les branques del pi. El pi tenia, si fa o no fa, la seva edat. S´oferien les branques, fàcils com una escala, fins la seva modesta copa, on un nus prou gruixut encabia el seu cos, i allí jugava a ser capità d´un vaixell, o sentinella d´un castell.
Amb els anys, el pi, com ell, va créixer. Anells nous engruixien el tronc, i l´anaven fent més alt, cada cop més alt. Les branques de sota, per on s´enfilava el noi fins feia poc, s´assecaren. Les van haver de tallar, perquè la llum de ponent arribés arran de terra, on la gespa resisitia mig morta. Plantaren uns romanins, espígol, i les hortènsies floriren. El gat, mandrós, jeia estarrufat a les tardes d´estiu. Les pinyes seguien caient de tant en tant, la vara llarga ja no arribava a la frondositat de la copa, sobrepassant sostres. I els nens seguien amb l´ ancestral joc de recollir pinyons, obrint-los a cop de martell i assaborint la pulpa mig aixafada que hi descobrien amagada a dins.
---------------------------------------------------
El tronc llarg mostra les nafres, mentre l´home aixeca el cap i sent la frescor dels peus nus sobre l´herba acabada de segar, xopa encara de la darrera regada. El pi deu tenir, si fa o no fa, la seva edat. El va plantar el seu avi, quan encara bellugava el seu cos dins els misteris vermellosos de la placenta de sa mare. D´allí dalt, dos tords belluguen les ales, inquiets. El sol es pon, i apareix un ratpenat, drapejant les seves ales.
El tronc, de crostes grises, irregulars, nu, fa inesbastable la seva copa. L´empetiteix, li mostra la linea que el separa de la seva linea, la de dues vides paralel.les. I va deixant anar la seva pinassa sobre l´herba, punxant- li les plantes dels peus, punxant-li el cervell, i potser, només potser, puntxant- li l´ànima, també.
3 comentaris:
Potser m'agrada molt més la segona part de la història que la primera, tot i que no poden ser l'una sense l'altra.
Si punxa que sigui poquet.
El gust d´un pinyò obert amb una pedra sota mateix del pi és de les coses més bones que conec. I el tacte de la pelleta que l´envolta, que és com de paper i el sutge que et queda als dits...són glops d´infantesa que tornen en aixecar el cap i veure un pi pinyoner.
També hi ha la resina que és emprenyadora si se t´enganxa als dits i a la roba, les arrels que aixequen els parterres, i les fulles que punxen i cal escombrar .Però això són mals menors...;-)
Punxa poc, Elur. A més, la pinassa fa bona olor, tota recollida.
-------------------------------------
Si a tot, A. M´ha agradat aquesta descripció del procés de paritr un pinyó. És ben bé així, sutge inclòs.
Publica un comentari a l'entrada