Amb clau anglesa

El tallagespa se´m va espatllar, potser va ser la nit del Bernabeu, quan l´herba era sèca i alta i hi havia a l´aire una pregunta sense interrogants, una pregunta de fàcil resposta, com el funcionament d´un motor de dos temps. De fet, és senzill : el pistó- diga-li mig camp o davantera - fa doble feina, puja i baixa amb la força de la combustió d´una xispa elèctrica provocada per una bujía- diga-li defensa o porter-, i la benzina de mescla- diga-li crack argentí-, que produeix el que hom anomena explosió- diga-li gol -. Una resposta senzilla a una pregunta, reiterativa i filosòfica : Per què ? ( traduït de l´original ¿ Porqué?, feta amb accent lus ). Aquests perquès, però, no tenen tanta importància. Un bon tallagespa de dos temps, a temps, els hi hauria donat una bona resposta.

Però deixant de banda obvietats mecàniques de principiant, el cas és que es tractava de la corda, la corda que origina la primera revolució. Aquesta va lligada a un tub conectat al pistó, i surt per un foradet on hi ha una maneta de plàstic, que estirant-la tres o quatre cops, fa engegar la màquina. Uns cinc minuts, més o menys, segons el motor. La corda s´havia trencat i s´havia colat pel foradet.Així doncs, aquesta tarda, disposant de temps per fer-lo servir amb tranquil.litat i flema qüasi anglesa, m´he assegut al pati amb el tallagespa al davant. La tapa del motor està lligada per quatre cargols de cap hexagonal. No tinc la clau que encaixi en un cargol de cap tant petit, però resulta que tinc una clau anglesa, molt útil en aquests casos : s´adapta més o menys al cap del cargol, i fent-la jugar una mica vaig provant : primer en trec un, fàcilment. El segon costa, de fet no el puc treure. Provo amb un altre i si, surt el segon cargol. Descanso una mica, fa una tarda tranquil.la i silenciosa. El dia sembla arreglar-se, s´hi està bé amb màniga i pantalons curts, corre un mig aire agradable. Provo un altre, i si, el tercer també surt. Mentre faig el moviment, penso en el moviment del cargol, al revés de les agulles d´un rellotge. Per cargolar, anem a favor del temps; per descargolar, podria semblar que hi anessim en contra, però no, la sensació és de recuperar-lo, de repetir una història. Se m´escapa un mig somriure mentre provo altre cop amb el quart cargol, però aquest se´m resisteix.

Desisteixo, i mig aixeco la tapa. Just veig el tros de cordill trencat. L´agafo, i amb paciència, el faig entrar pel foradet. Llavors el lligo al tros que se m´havia quedat a les mans, potser aquella tarda de tantes preguntes sense interrogants. Torno a encaixar els cargols, amb la meva clau anglesa. Satisfet, trec la màquina al tros de gespa. Estiro la corda, fins a tres vegades. Llavors, a la quarta, es torna a engegar.

Sego l´herba i la ruixo una miqueta. Després, al desar la màquina, em trobo dos convidats llepant un bassal. Aixequen el cap, em miren : un té una reacció de defensa, i aixeca la pota. És blanc, i fa pinta de petit lleó aguerrit. L´altre se´m queda mirant com un babau, amb ulls com taronges, inmòvil. Seria fàcil, ara, posar-lis un nom, però als gats de poble per norma general no se´ls hi posa nom, perquè van i venen, i mai saps si tornaran.

L´herba és curta, acabada de regar. És hora de fer una cerveseta. D´aqui una estona, comença el partit.