Profecia

Els romans al cel blau. Pel bosc encantat de llevant, a mitja tarda, els primers polsims de llum ancorats en dues fulles de roure, més tard al pi, el més alt de tots enfront la paret llarga d´on baixen unes quantes cordes, d´on miren de pujar uns quants homes , cercant forats, repises, esquerdes on posar els dits i alçar el seu cos diminut enfront la muralla per on discorre, a baix, el camí de la Soleia, refugi de poetes. El pi encès dins l´ombra de pedra...no és fins més tard, cent metres més amunt, on les cingleres, proes de vaixells granítics enfrontats al daltabaix del mar que és l´airecel, brillen com cobertes acabades de polir. Sense l´oreig humit i salabrós, només la viva sequedat del romaní i la farigola provinents de la pluja amagada sota la terra del bosc, revifada en la verdor de les alzines, els matolls i el vol de les mares orenetes, solcant ones silencioses.

L´invisible, a l´ombra de la darrera font, desperta i llambrega les flors d´un arbust.Es fixa en una, sembla el final d´una història d´Ovidi . Al darrer bosquet hi cau el teló, ennegrit, propiciant a la vista el vestigi de la profecia: la del primer raig de llum, desertor del seu imperi, fent-se escàpol dins l´ombra del primer Diumenge d´estiu.