" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


12/11/11

Toc de Timó

-Sr. Mestres, hi ha aquí el Sr. Timoteu Timó que el vol veure.-

Rera la veu encapsulada de la Fina sent el murmuri com llunyà de la d´en Timoteu recordant-li allò de que ell, de senyor res, que de Senyor ja n´hi va haver un i mira com va acabar...la Fina riu.L´originalitat de l´acudit se li va acabar feia anys al bo d´en Timoteu, com les anècdotes cada cop més envellides repetint-se visita rera visita. Tot i així, l´home no es feia gens avorrit, era d´aquella mena de persones poseïdores d´una gràcia innata per explicar històries, sabedor de quan calia fer-ho: en aquest sentit, esdevenia un arma més en les seves relacions comercials; i el seu anecdotari, un arsenal acumulat al llarg de cinquanta anys d´experiències en fires, avions, sales d´espera, fàbriques, restaurants, maletes, oficines, despatxos com en el que es disposava a entrar. La familia n´era un altre, però només el feia servir amb els més allegats, els clients de tota la vida. El Sr. Mestres pertanyia a aquesta darrera classe. Potser era el darrer d´aquests, i el cas és que les seves visites eren cada cop més esporàdiques. Encara, però, mantenia el do de l´oportunitat, ja que aquell matí el Pepe estava amoïnat per una entrevista que havia de mantenir amb els turcs.

-Està bé, Fina, faci´l passar. Ja sap què ha de fer, però esperi una mica aquest cop. Com ha vingut, avui ? Mmm, bé. Avisi d´aqui...-diu mirant-se el rellotge- una hora, cap a dos quarts d´una-
-Molt bé, Sr. Mestres. Ara el faig passar -.

El Sr. Mestres s´ajusta el nus de la corbata, mentre s´aixeca de la cadira acoltxada. Ell és de les persones a les quals no els hi fa res que la tractin de vosté o de senyor. Més aviat ho prefereix, sempre ha pensat que a la feina els amics sovintegen només de paraula i aquesta és emprada amb massa familiaritat; tanta, que es malgasta de significat com ho fa la paraula veritat en boca d´un polític, o justícia en boca d´un jutge, o pau en boca d´un pacifista. O relació qualitat-preu, pensa somrient mentre es dirigeix a la porta, en boca d´un turc. Des que van entrar al mercat arrasant la indústria local, aquestes tres paraules formaven el buc insignia del seu vocabulari comercial.

La porta s´obre i rera la Fina apareix en Timoteu, embotit dins un traje gris i camisa blanca amb un estampat fi de flors. Està més prim, l´americana li cau pesant pel davant; el cinturó apreta els pantalons buits sobre els malucs; el somriure, estranyament, el manté igual. Els ulls el reconeixen, i sobre el mirall transparent de la retina s´hi veu la calidesa d´aquella amistat sense paraules, trascendint a les mans encaixades amb cordialitat, còmodes. El fa passar, ell seu a la cadira com ho ha fet tants cops, creuant una cama sobre l´altre. Encavalca les cames com un ballarí de claqué: la de dalt queda ballant sobre la frontisa del seu genoll, mesurant el temps.

-I bé Timo, que t´expliques ? - diu el Sr. Mestres mentre asseu el seu cos més aviat gras amb un petit esbufec. Inmediatament sap que s´ha equivocat de pregunta, i rectifica, sense esperar resposta. Va directament al gra, sap que això és el que li convé ara.
-Els turcs m´estan fent la punyeta, i ja no sé què fer, si enviar-los a la merda o esperar a veure què treuen els indis per la nova temporada. M´han enviat unes primeres mostres i són de primera.-Espera, que te les ensenyo...- Gira el cos  a la dreta i la cadira el segueix, grinyolant. Comença a buscar dins uns calaixos.

En Timoteu somriu, adonant-se que hi ha coses que per més que passi el temps, mai canvien. Després sembla recordar alguna cosa, i comença a parlar.

-Els turcs...ens van fotre bé als nouranta, tot i que abans nosaltres havíem fotut als anglesos, i prou que vam durar encara. T´he explicat mai aquell cop que vaig estar sopant amb l´Omar, en Green i el Carretero, al Pitti de Florència ? Semblava un d´aquells acudits de gent de varis països, només hi faltava aquell francès... com se deia ?- pregunta sorrut- Cony de memòria – afegueix mentre es rasca la barbeta i la cama deixa de ballar un moment.
-Reginald, Reginald Sanuy. - diu la veu el Pepe sortint enmig d´un lleuger terrabastrall de calaixos obrint-se i tancant-se.-
-Ah si, aquell fotut francès, tot i que tenia una dona que déu n´hi do, quina cosa més fina, sembla mentida que es casés amb aquell paio. La Duli-i ara riu – sempre n´estava una mica gelosa perquè me la mirava de cua d´ull. Ara, que potser el pobre deu ser mort hores d´ara. Bé, doncs, aquella nit, al Pitti, no et pots ni imaginar...

Mentre el Timo torna a fer ballar la cama, el Sr. Mestres esbufega un altre cop quan finalment troba el que buscava. Es tracta d´ una sèrie de cartrons amb fils enganxats de varis colors. Retorna a la seva posició original,sens dubte més digne, mentre els hi allarga per sobre la taula.

-Mira. Mira...- Ell interromp el seu relat, ple de parades rumiadores. L´exercici mental el va desempallegant d´algunes lleganyes invisibles, el Timoteu agafa els cartrons amb un dels seus braços ossuts i interminables alhora que prem el dit polze sobre el fil, palpant-ne la seva textura mentre se les mira de més aprop. Les mira, les toca, les estira.

-De primera, si. Però no deixen de ser mostres - diu finalment.
-Ja, com les dels turcs fa uns anys. I ara, cada cop anem a pitjor...no paren d´apujar preus -
-Si, però els indis tenen més mercat, i això ho saben els turcs. Encara tractes amb el vell Orhan ?-
-Amb el seu fill, però ell encara es deixa veure. Precisament d´aqui deu minuts tinc una videoconferència amb ells.

En Timo somriu mentre li retorna les mostres com a qui li deixen una joguina durant uns minuts.

-Relació qualitat-preu. I no surten d´aqui – diu mentre sembla adonar-se de que alguna cosa no rutlla.

El Pepe se´l mira. Ara mateix no sap on és, i pensa que potser la seva idea no ha sigut bona. Parlar una estona amb els Ramis, saludar-los, aprofitar l´avinentesa. Aprofitar-se, en el fons potser només se´n vol aprofitar, ara que el té aquí. Segur que ell, als seus temps, hauria tancat el tema a un bon preu. Ara, tal i com estan les coses, qualsevol ajuda és bona. Aquest pensament el fa sentir culpable.

Al Timoteu Timó, venedor de fils retirat, de nouranta anys d´edat, li retorna la mirada mentre fa ballar la cama, i li diu :

-Escolta, la videoconferència aquesta, des d´on la fas ? -
-Home, des d´aqui l´ordinador. Veus aquesta càmara penjada ? - li diu mentre li ensenya la web cam penjada de la pantalla -. Ell tira endavant el cap i se la mira com qui veu una peixera buida, esperant que algú l´ompli i hi deixi anar uns quants peixets de colors.
-Vaja, quins invents avui dia.Però què deia ? Ah si, em penso que t´estic molestant una mica però, però, em permetries saludar-los ?- afegeix tímidament.- Em faries...
-Res, Timo, no cal que diguis res. I es clar que si, mira de fet t´ho volia dir però no sabia que diríes-.
-Només serà una estona, ja sé que el primer són els negocis-.
-I ho seguirà sent, amb tú al meu costat. Quines coses de dir, Timo. Apa, aixeca´t que posarem bé les cadires.

La videoconferència dura ben bé una hora. En Timoteu parla i parla com abans, i els Ramis, pare i fill, riuen com fa temps que no ho feien. El Sr. Mestres, en un moment de la reunió, surt del despatx i li diu a la Fina que torni a trucar a la Duli i li digui que avui l´acomanyarà ell a casa. La reunió acaba i en Timó ha fet honor al seu nom portant al seu terreny aquell parell d´otomans durs com les pedres de la Capedòcia. La resta ha estat més fàcil del que el Sr. Mestres pensava.

El Timo torna a seure fent ballar la cama, ara dins el cotxe que circula amb tranquil.litat portant-lo de retorn a casa. Es mira el camal del pantaló gris que li cau sobre el mitjó - fet amb fil turc - i aquest, dins la sabatilla d´estar per casa amb la que ha vingut a veure al Pepe. Ara qui parla és ell, qui porta la conversa és ell, qui condueix, qui es mira les sabatilles del Timoteu i pensa en els aventatges de certes demències senils.

-Gràcies Pepe – diu mentre baixa del cotxe. La Duli ja l´està esperant al portal, amb cara de resignació. - No és que em faci vell, – afegeix picant- li l´ull - és que ja sóc vell-. I puja la vorera, i passa pel costat de la Duli, i li fa un petó a la galta.

Sort que sempre que se li escapa, acaba anant al mateix lloc.

5 comentaris:

PS ha dit...

L´experiència és un grau..geni i figura..."savoir faire"...gat vell... tot li escau al senyor Timoteu.Però m´ha quedat un dubte, els haurà timat als turcs o haurà portat la nau amb timó ferm?
Bon recurs jugar amb els noms, com el de la sra. Duli ( Obdúlia a la partida de naixement)

M´has fet pensar en el meu pare, "la relació qualitat-preu" és una de les seves frases insígnia.

En resum, que t´ha quedat una bona mostra, un teixit excel·lent amb la dosi exacta de tendresa i complicitat. No sé si ara existeixen tractes com aquests, les relacions laborals són tan efímeres, tan d´usar i tirar...com les prendes "made in xina".

Estranger ha dit...

Els noms ajuden, i les persones no deixen de ser-ho inclús a la feina. Hi ha bona gent encara voltant pel món. La relació qualitat-preu passa també per les altres relacions - les humanes, vull dir -. Tant de bo en fossin més...Gràcies per la paciencia de llegir-lo, tot i que sigui gratis de fer.

neus ha dit...

És admirable aquesta capacitat per crear històries. Realment admirable.

No sé què dir... m'ha entristit força. No puc evitar fer comparacions amb la realitat i val més que ho deixi estar.

Un somriure.

Estranger ha dit...

Vaja, admeto que m´afalagues ara tú a mi. No crec que sigui trist, però, almenys no ho he intentat.

Un altre per tú, papallona.

neus ha dit...

No, la història no és trista en sí mateixa, però no puc evitar sentir-me'n quan la llegeixo. Potser perquè mai he tingut un avi o iaia entranyables (hi he pogut conèixer, i molt, un avi i dues iaies) o potser perquè les pèrdues de memòria, per gran que sigui la persona, em semblen completament injustes.
És tota una barreja de nostàlgia, tendresa, enyorança, anhel...

Com quan veus una papallona amb les ales gastades i mig trencades.