Sorprès, ja no tant sorprès de veure-les altre cop, volant pels tombants tardorencs de la ciutat. Terra endins, esvalotades, és una bandada de gavines en un tros de cel, altre cop gris de núvols. Sense el mar, tantes de juntes, em fan pensar- mentre imagino la cridòria eixordidora dels seus becs dialogant amb els aires sense rumb -en aquella famosa pel.lícula, en la por latent del final : multituds a punt d´ aniquilar l´individu, a punt d´explotar; tant atrevides , ensordidores de silencis que s´agiganten a cada nou pas que es dóna. La similitud per fer-ne l´obligada comparació canvia de rumb i s´atura, absurda com la seva presència al cel de tardor sense horitzons blaus.
Sola, la gavina rassejant l´ona salada, volant com la del conte, buida d´avorriments de ires i de pors. Quina culpa en tenen de ser les presoneres dels meus mals auguris ? Penso en aquella, com l´abella sense el rusc o la formiga sense el formiguer ; com un mateix, quan veu el poble en la llunyanía o es rodeja d´arbres dins un bosc.
I es clar, el cel i en Neil Diamond musicant un dia plujós....
5 comentaris:
Per similitud, prefereixo no pensar-hi en la bandada de gavines eixordadores que ens ve al damunt ni en les que remenen contenidors d´escombreries, que venen a ser les mateixes.
Prefereixo la gavina sola que es posa sobre la meva xemeneia els dies clars o les que acompanyen les barques quan tornen a port o la parella que vola rasant desafiant el vent.
Avui la mar contra les roques és un espectacle molt semblant al del vídeo, però les gavines són a recer, esperant que es calmi.
M'agrada contemplar-les en el seu vol, sense pensar en pel-lícules ni en símbols.
Són unes mestres surant en l'aire i ens regalen imatges idíliques en què es queden presos els cors.
Visualitzo les gavines, terra endins, sobre un camp de terra ocre on les seves siluetes blanques contrasten amb el fons.
Aix..la peli, quin neguit!Contrasta amb la música i cançó relaxant.
I del llibre te'n recordes?
La primera vegada que vaig viure a Girona, fa 10 anys més o menys, recordava la pel·lícula pràcticament cada dia, doncs per anar a treballar havia de creuar un dels molts ponts de la ciutat i just aquell és on els gavians els agrada de passar més arran de la gent. Més d'un dia em veia com la Tippi Hedren (salvant les insalvables diferències) amb el cap esberlat per culpa d'un cop de bec.
T'he de confessar que a vegades tinc l'esperança de que la ficció esdevingui realitat.
Referent al conte, preciós, i a la cançó, preciosa, poca cosa puc dir. S'han de paladejar i gaudir.
Per mi els gavians, gavines i parents pròxims, són uns dels ocells amb el vol més bonic que hi ha. És increïble com juguen amb el vent. I fascinant.
Ai qui pogués volar o perdre's al bosc...
Hola, A. Ja he vist les notícies i algunes imatges del mar a la Costa Brava, i és brava aquests díes. Jo les vaig veure Dilluns i em va sobtar una mica, no és freqüent veure-les per aqui en grup. Ja les he vistes pel teu país,les gavines, de fet allí és on m´hi vaig fixar en el seu vol.
-----------------------------------
Si, Pilar, és així, però a vegades, com tot quan no és a lloc o es massifica, fan una altre impresió. I això és així, com passa amb moltes coses.
-----------------------------------
Del llibre me´n recordo, perquè és dels primers llibres que vaig tenir -del 04/10/83, fixa´t tú -, i en una edició molt maca, amb fotografies i al centre, amb tres planes de paper de calc i en cada un d´ells una gavina litografiada, de tal manera que si les passes una sobre l´altre la veus volar.
-----------------------------------
Pobre Tippi hedren, ja la van fer patir a la pel.lícula, ja. Jo la recordo bastant aquesta, de petit feia la seva impressió, i encara ara és inquietant. Ara, que passis cada dia pel mateix pont per sentir-te com ella a la peli, i esperar algun cop de bec...bé, no m´estranya per això, Tippi.
Qui pogués, si, però vaja, no ens podem queixar, al bosc si vols, no costa res de perdre´s-hi.
-----------------------------------
Publica un comentari a l'entrada