Un
silenci profund, colmat de felicitat, en el que reverberava dolçament
la vida, rodejava a Yuri Andreievitx. La llum de la làmpara incidía
amb un groc tranquil sobre la blancor del paper i amb un reflex
daurat nedava sobre la superfície de la tinta, dins el tinter. A
l´altre costat de la finestra estava la blava nit hivernal, de gel.
Yuri Andreievitx passà a la cambra del costat, freda i no
il.luminada, des d´on es veia millor l´exterior, i mirà per la
finestra. La llum de la lluna plena estriava la planura nevada amb la
viscositat tangible de la clara d´ou o de la cerussa. Davant la
indiscreptible suntuositat de la nit de gel, va sentir la seva ànima
envaïda per totes les coses. Retornà a la cambra il.luminada i
calenta i es va posar a escriure.
Boris
Pasternak , “ El Doctor Zhivago”.
Retorna
un llibre a les mans, potser el més atrotinat que hi ha sobre la
lleixes, un volum de tapes verd clar fixades al llom amb tres cintes
de celo reforçant centenars d´obertures i tancaments fetes els
darrers cinquanta-tres anys i escaig; un llibre sense anotacions ni
noms escrits, amagant-los com amaga les empremptes dels dits que
l´han aguantat mentre llegien aquestes mateixes lletres. Qui toca
les tapes d´un llibre així, tancat, sobre la taula, toca alguna
cosa indestriable, vinclada a la sang,molt propera a una serenor
sobtada, quasi metafísica.
El
llibre s´obre i es cerca el fragment. Cal buscar un viatge amb
trineu, l´entrada al casal abandonat, no el Varykino familiar, no. A
la pel.lícula li fan anar allí, però a la novel.la, en Yuri
retroba la casa de la familia inhabitable, destrossada interiorment,
com la casa dels cirerers quan cau el teló. És al casal veí on
troba refugi, on veu el blanc de plom de la planura nevada, el reflex
daurat nedant sobre la tinta, la llum de la lluna plena, la nit de
gel, el silenci profund, la felicitat... La mà de l´amic misteriós,
proporcionant-li els estris per expressar sentiments : la ploma i el
paper, la llenya pel foc, l´aigua calenta; les màrfegues, on dormen
Lara i la menuda Katia. Una petita llar on retrobar les paraules
perdudes, com les del llibre que resta tancat sobre la taula, davant
meu.
A
fora, més tard, udolaran els llops, apremiant la partença. Però
això forma part d´un altre capítol, dins el llibre de tapes verdes
situat altre cop sobre la lleixa, ben acompanyat com sempre ha
estat, entre Soljenitsin i Dostoievski. Raskòlnikov, a vegades, es
desperta.Mira al seu costat, i somnia dolçament la vida.
5 comentaris:
No tinc la sort de poder retrobar les paraules en un llibre antic de Pasternak i sentir en cada pàgina el pas del temps , l´èpica i la universalitat de la novel·la russa. Però sí que guardo dos passatges molt sentits d´una època relligada al llibre i a la pel·lícula.
Un és el record d´una caixa de música que hi havia a casa de la meva àvia. Cada dia després de dinar pujava a la sala i l´obria. Quan s´acabava li donava corda, una i altra vegada. M´obsedia.
Era el tema de Lara.
L´altra és la primera vegada que vaig anar al cinema sola amb una amiga als dotze anys, sense pares i amb una pel·lícula per adults, era el Doctor Zhivago. Recordo l´emoció de sentir-me gran i recordo també que vaig plorar, no entenia coses que ara puc arribar a entendre.
Ara puc dir que tinc guardat un passatge més d´aquesta obra. Hi ha un trineu, un paisatge glaçat i com no, un camp de "jonquillos" que ha nascut en sortir el sol.
http://youtu.be/a865TeKLJBE
Quants records, i bons, suposo. Com el fragment aquest que has posat. Un cop vaig haver acabat el llibre, vaig pensar a mirar-la, però no he fet mai més. Potser perquè ja sabia el final...no sé, amb aquests records podríes escriure´n alguna cosa, ja veig que et va agradar la pel.lícula.
I pel que fa al llibre, si tens l´oportunitat no el deixis de llegir. Ja ho sé, és un totxo rus, però és un tros de novel.la. De fet, els russos són els autèntics novel.listes. A més potser podràs trobar alguna traducció al català, perquè la meva és antiga i amb castellà. I m´ha agradat traduir aquest trosset. En català té un altre aire, més nostre si vols. Com el trineu.
He anat a buscar música per llegir-te, m'és inevitable llegir/veure/sentir Zhivago i no escoltar la música dins meu...
http://youtu.be/3X-Q4nmYqc4
Que guapo l'Omar Sharif...
Em sembla que mai podré ser imparcial parlant del Dr. Zhivago.
A casa hi ha la mateixa novel·la. Bé, la mateixa no, una d'igual si un cas. Tapa dura i verda, un verd estantís. Per mi és una mena de tresor.
Els meus pares es van escapar amb el tren de vapor per anar-la a veure a Girona quan festejaven. La mare devia tenir 15 o 16 anys, el pare cinc més. Eren els anys 60 i la bronca que els va baixar va ser monumental. Però quan la mare ho explica encara se li nota l'emoció de fer allò prohibit i de poder estar ells dos sols.
A vegades penso en llegir-la, no ho he fet mai. D'altres tinc una petita temptació de tornar-la a mirar. Tampoc ho faig.
Suposo que algun dia.
Mentre escric escolto la música, i s´escriu millor. És el que té la clàssica i els clàssics. Em penso que hi ha moltes mares que la van veure. La meva ja era casada i la va anar a veure al cine Principal - quants cines Principals hi devia haver a Catalunya per aquella època ? -, amb el meu pare i els avis, en uns temps en què hi anaven sovint, els Diumenges a la tarda. Suposo que tot la fa una pel.lícula per recordar. Jo la tornaré a veure, segur. Ara, no sé quan.
I parlant de tot, que acabis de passar un molt bon dia.
I ja paro, que s´ha acabat la melodia. Gràcies per l´enllaç i els records.
Moltes gràcies maco, en vida teva :)
Publica un comentari a l'entrada