Zhivago

Un silenci profund, colmat de felicitat, en el que reverberava dolçament la vida, rodejava a Yuri Andreievitx. La llum de la làmpara incidía amb un groc tranquil sobre la blancor del paper i amb un reflex daurat nedava sobre la superfície de la tinta, dins el tinter. A l´altre costat de la finestra estava la blava nit hivernal, de gel. Yuri Andreievitx passà a la cambra del costat, freda i no il.luminada, des d´on es veia millor l´exterior, i mirà per la finestra. La llum de la lluna plena estriava la planura nevada amb la viscositat tangible de la clara d´ou o de la cerussa. Davant la indiscreptible suntuositat de la nit de gel, va sentir la seva ànima envaïda per totes les coses. Retornà a la cambra il.luminada i calenta i es va posar a escriure.

Boris Pasternak , “ El Doctor Zhivago”.

Retorna un llibre a les mans, potser el més atrotinat que hi ha sobre la lleixes, un volum de tapes verd clar fixades al llom amb tres cintes de celo reforçant centenars d´obertures i tancaments fetes els darrers cinquanta-tres anys i escaig; un llibre sense anotacions ni noms escrits, amagant-los com amaga les empremptes dels dits que l´han aguantat mentre llegien aquestes mateixes lletres. Qui toca les tapes d´un llibre així, tancat, sobre la taula, toca alguna cosa indestriable, vinclada a la sang,molt propera a una serenor sobtada, quasi metafísica.

El llibre s´obre i es cerca el fragment. Cal buscar un viatge amb trineu, l´entrada al casal abandonat, no el Varykino familiar, no. A la pel.lícula li fan anar allí, però a la novel.la, en Yuri retroba la casa de la familia inhabitable, destrossada interiorment, com la casa dels cirerers quan cau el teló. És al casal veí on troba refugi, on veu el blanc de plom de la planura nevada, el reflex daurat nedant sobre la tinta, la llum de la lluna plena, la nit de gel, el silenci profund, la felicitat... La mà de l´amic misteriós, proporcionant-li els estris per expressar sentiments : la ploma i el paper, la llenya pel foc, l´aigua calenta; les màrfegues, on dormen Lara i la menuda Katia. Una petita llar on retrobar les paraules perdudes, com les del llibre que resta tancat sobre la taula, davant meu.

A fora, més tard, udolaran els llops, apremiant la partença. Però això forma part d´un altre capítol, dins el llibre de tapes verdes situat altre cop sobre la lleixa, ben acompanyat com sempre ha estat, entre Soljenitsin i Dostoievski. Raskòlnikov, a vegades, es desperta.Mira al seu costat, i somnia dolçament la vida.