Divendres

Plovisqueja, al final. I és un plovisqueig cansat com els Divendres per la tarda.- El cansament ? - s´accentua sobre l´omoplat esquerra i la part baixa del coll ; es manifesta sobre la parpella – també esquerra – amb una lleugera tremolor al tancar l´ull. La nit encara no és prou freda, el dia tampoc, malgrat no hi ha hagut sol. Aquest era un forat blanc al cel avorrit del migdia, i d´avorriment ha acabat fonent-se de mig blanc i gris.

Tot plegat es fa notar, la força minva des del moment en què ha sonat el despertador – avui ha estat un despertar especialment dolç, calentonet, de placidesa gens cansada, un despertar que ha calgut de les tres alarmes pertinents per sortir del llit – fins al moment d´escriure aquestes linees, més relaxat ja, però amb el relaxament pesant del dia acomplert, el relaxament del xandall i les pantunfles. Es fa notar. Les llums del vespre es desdibuixen al tornar dels Divendres com aquest, de les setmanes potser, numerades del calendari, amb la salvedat de que avui el desdibuix és de gotes d´aigua. Com, com, com... inevitablement, si, com la tela acabada de pintar mullant-se sense acabar de regalimar, només esmoteïdament borrosa, a mig camí de l´intangible. Fruit del cansament, o així ho percebo i així ho penso. Pensem com percebem ? Les percepcions tenen a veure amb els estat d´ànim.

Mentrestant, sota el rètol groc i llampant – en realitat hi ha un llamp dibuixat, de color negre, al costat del nom de l´establiment : Laser, nom que dóna una idea de quan devia ser fundat tan antic establiment comercial, lluny de l´aparositat de les fundacions ostentades en mil.lers de negocis sorgits com per art d´encantament fa una pila d´anys i que un, murri, no acaba d´empassar-se, almenys, pensa, el nom Laser honora la honradesa dels propietaris i el rètol groc amb el llamp dibuixat – de l´únic xino que no és xino del que tinc notícia, de fa molts anys, d´abans de que se´n diguessin xinos - basars en deien -, l´home de la cua, polit com sempre, alt, fumant, mirant com un actor secundari el brogit tranquil del carrer, davant l´aparador envidriat, anticuat, del local que mai tanca i per això encara és obert. Sota les porxades i els cotxes, el terra però és ben sec, fent cara d´haver de rebre un pre-rentat que potser no arribarà encara. I Clapton, fent un solo prou decent cap al final del "River of tears"en directe – de fa uns anys, perquè el Clapton ja no gira -.

Sempre confonc les tears d´aquesta cançó pels dreams d´alguna altre. El cas és que mormolo dreams, tot recordant una lluna de fa tres nits, una lluna sobre un terrat, sobre quarts de nou del vespre, inmensa – vista la lluna de cada dia -, lluint una falçeta atronjada. Semblava com si algú se l´hagués trobat llençada ves a saber on – un container, potser ? - , se l´hagués emportat a casa i, veient que no la hi podia encabir, l´hagués acabada deixant lligada a la finestra. Això em fa recordar l´acudit de com encabir quatre elefants dins un sis-cents (*). La lluna té uns moviments estranys que desconec, em sorpren. No els buscaré pas mentre continui aixecant el vel d´algun pensament quan s´està cansat.

La pluja no cala, com els pensaments, però a l´arribar a casa baixo els geranis perquè l´olisquegin durant la nit. Semblen cansats també, un pèl esgrogueïts, moixos. O m´ho sembla a mi potser, deu ser aquesta nit de Divendres, no massa freda, sense estrelles. Quantes constel.lacions al cel de Gener, llunyanes, fredes, clares com el glaç.

El glaç, el glaç, el glaç...com els somnis, rius de somnis. Definitivament, torno a divagar, deu ser la parpella que torna a tremolar. Estic cansat.

(*) Fàcil : dos al davant i dos al darrera.