Descans

La dona seu a sobre una caixa, l´entrepà acabat d´obrir al seu costat. Un bon feix de llum entra per les finestres tancades de l´antiga exposició de la botiga, convertida avui en un malaguanyat cuarto dels mals endreços ple a vessar de idees abandonades. La llum és apacible, tant, que la crosta del pa sembla cruixir sense necessitat de mossegar-la. La dona menja, mastegant calmosament el ritme de l´hora d´esmorzar. Algunes engrunes paren la taula a la falda de la bata ratllada, amb dues cireretes brodades al pit. Té la curta esquena, àgil encara com el seu ànim, corbada cap endavant. Una mica com la del pensador de Rodin, pensativa ella també, però sense la tensió d´aquella, femenina per les cames estirades davant d´ella, pel gest dels braços : l´un pren l´altre per les mans, i una d´elles resta extesa i observada. El dit petit d´una llisca amunt i avall sobre l´anular de l´altre. Aquest presenta, si un s´hi fixa com ella, plecs lleugers, com els nusos a les branques dels arbres. Apart d´això, les mans són boniques, amb arrugues ben delimitades, endreçades, ben arrelades. Agraïdes, sota el sol protector de l´hora d´esmorzar.

Al terra, els guants de làtex blau, que sempre porta posats.