Desfent l´hivern

Glaç...retornant al pensament del Divendres, fa una estona que ha nevat. Volves blanques marcant l´hivern a un ritme paral.lel a la caiguda de les fulles tardorenques, petites barques balandrejant l´aire quiet, inmòvil i silenciós de la nit. El paisatge cualla i s´il.lumina com si la lluna s´hagués desfet sobre la terra. Només han calgut dues hores.

Pel Dissabte el fred ja era aquí, el cert era que l´esperava. Vaig trepitjar la crosta de totes les fulles caigudes dels roures, una crosta uniforme emparquetant el terra de l´alè dels núvols de glaç, oblidant les veus del bosc, encarcarant branques, troncs i bassals, empedeint qualsevol moviment. A mesura que passava el matí, la temperatura desentumia la blancor freda de les copes de les alzines, i les branques recuperaven posicions, amb lleus i constants estremiments fent viu el cos arbrat per on passejava. Fins i tot algun valent pit-roig batia ales fent-me companyia. El sol, al final, aparegué. La calor no. La resta del Dissabte vaig tenir fred.

Enyorava tot això, temia un hivern tou, en certs dies de sol imperant als quasi vint graus del migdia. Però l´estació és llarga, em deia. Potser era Divendres quan m´ho deia. Dissabte al matí un roure em va venir a trobar. Semblava nevat, però era gebrat. Encara unes quantes fulles romanien lligades a les vores del brots. Llepolies, vaig recordar veient els seus contorns. Pergamins tot explicant velles històries, vaig pensar llavors, més detingudament. Desitjos, veig clarament avui. M´agrada, encara de tant en tant, veure la lluna desfent-se sobre la terra.