La
vida passa com es passa per un carrer tota la vida. No hi ha res de
més rutinari que veure a la mateixa hora el mateix carrer : sovint
els mateixos cotxes de sempre, la mateixa parada de l´autobús amb
la mateixa dona rossa, mirant-se al mirallet tot allisant-se arrugues
; el mateix arbre rera els parterres i sota l´amplia façana corbada
del bloc de pisos cantoner ; la breu baixada amb algun escolar de
pesada motxilla fent cap a l´escola ; les dues dones fumant-se el
primer cigarret del dia a la porta de l´empresa petant la xerrada
amb una animació sorprenent - o no - abans d eles vuit del matí; els
grafitis de sota el pont; el “Finidi”, amb el carro del súper
ple d´andròmines de ferro i el barret de picador, extrany a sobre
el cap d´un negre esprimatxat arrossegant un carro ple de ferros
vells. I així, amb mil detalls d´ un quadre variat segons l´hora i
el dia, però repetitiu com un plat amb massa all i julivert. El més
repetitiu però, és el meu cotxe travessant-lo a la mateixa hora, la
meva mirada desvagada o atenta, el meu devenir per aquest carrer.
Hi
ha canvis palpables amb el passar dels anys. L´arbre cantoner muda
la fulla, la perd, la torna a mudar ; el cel ho fa cada dia, i cada
dia, per més blau que sigui el cel, és diferent, pel simple fet que
el sol va al seu ritme aliè al ritme estàtic del carrer de les
mateixes hores ; algun dia pot arribar a ploure i tot, inclús a
nevar, i el mullader canvia el ritme del carrer. Els canvis en la
natura s´empesquen escletxes dins els murs de ciment i asfalt de la
ciutat per fer arribar la seva aparent inalterabilitat. Com la
inalterabilitat de les modes, que es repeteixen als retrovisors dels
cotxes , i així, les ulleres de sol es difressen d´actualitat
prenent models de fa quaranta anys. Els canvis a les cares són inabarcables, inhumanes, sota le negritud opaca d´ unes ulleres de sol.
Però
els canvis de pes, els definitius, s´obliden amb una celeritat
sorprenent. I és que les persones, com els edificis, un bon dia
desapareixen, sense més. I el fet de desaparèixer no és cap
notícia; com a molt, una breu constància de la pèrdua ínfima
d´alguna cosa uns díes després de finiquitar-la. I el més trist d´aquest oblit és no
recordar com era el carrer fa uns anys, perquè buscar al fons dels
anys de veure el mateix carrer no es sosté en dates concretes, com
mirar de recordar la data de quan van enderrocar tal o qual edifici,
o de quan van posar la parada d´autobús, o de quan el nen que
baixava amb la motxilla carregada es va acabant fent gran. Les
rutines,per si mateixes, no tenen data de caducitat, perquè ningú
les crea i a ningú li interessen en absolut. Hi són i ja està, com
un teló de fons, per fer-nos sentir que tot és igual, inamovible, fruit de la necessitat d´un ordre, potser la necessitat de l ´infinit, l´eternitat del quotidà.; o potser res de res, res més que mentides amables, com diria la poetessa.
Al
final - ¿ quin final ? - només queda el record d´algun personatge excèntric o
curiós, com el “Finidi”, o la senyora arreglant-se les arrugues
de la cara i mirant el mòbil esperant respostes que ningú tret
d´ella coneix. I queda, és clar, l´arbre cantoner, que fa anys que
veig i no recordo pas quan hi va aparèixer. Creix, però un no se n´adona mai, si no mira la data dins el calendari i fa cabal dels anys passats. Tot i així, sempre l´he vist igual. Ho podria arribar a jurar i tot : aquest arbre sempre ha estat igual.
Doncs la veritat és que no. Amablement, això sí. Molt amablement...mentida.
Doncs la veritat és que no. Amablement, això sí. Molt amablement...mentida.
( al cotxe, escoltant música i esperant que el semàfor es posi en verd , de bon matí... molts matins )
6 comentaris:
Que en són de valuosos els semàfors, els d´aquí i els d´allà...tan rutinaris, tan pendulars, tan canviants dins la pròpia inamobilitat.
Dels arbres...jo en sé d´un que cada any espero veure´l canviar, li agrada mudar-se, és coquet com una dona coqueta :-)
Si, és tot un espectacle veure´l passar del blanc al verd, i veure l´estesa blanca de les seves despulles pre-primaverals.
Un semàfor és una mini-vacança.
Meravellosa rutina!
Aviam si plou aviat i podem canviar els colors de cada dia...
Em penso que si la cosa segueix així, haurem de fer com els indis : agafar un tambor i començar a assajar "La danza de la lluvia".
En fi,tot arribarà.
Ui, Pilar, me´n descuidava : Gràcies - ja ho sé, és molt rutinari, però ho faig de cor -.
Publica un comentari a l'entrada