“El
vertader vencedor fa el seu paper en el combat, no en la salvació;i
l´honor de la virtut consisteix a combatre, no a vèncer “. (M.de
Montaigne)
Montaigne
em fa recordar l´important.
Anar
a fer una passejada amb algú lligat profundament a la terra que
s´està trepitjant fa el camí diferent a quan es trepitja sol. El
dia acompanya, la vida també. El paisatge traçat al voltant nostre és comú, com els topònims desgranats en la conversa, topònims
rera els quals hi ha persones, història de gent atrapada en la
fertilitat de l´herència passada pel sedàs de paraules transmeses per una veu tocada pels anys, antiga com els artells tensant-se al capdemunt dels pals que li fan d´ajuda. De boca a oïda, els
records queden ara dins la memòria de qui ho escolta, quaranta-dos anys més
jove.
Records vius : alguns ja
escoltats moltes vegades; d´altres de nous, com quan explica que per
escalar, portaven americana vella, perquè el coll, apujat, permetia
fer lliscar millor la corda. Després vingueren les jaquetes estil
Charlet, que li feia la iaia. Charlet era un alpinista admirat a la
seva època, un pioner dels Drus, al Montblanc. Als Alps mai hi ha
fet res, li quedaven massa grans, i massa lluny. A ell doneu-li els
Pirineus, els cims dels quals mira ara des de lluny, d´aqui estant
en la seva muntanya de disseny, com ell diu, que el bondieu va fer a
mida perquè pogués arribar a vell, molt vell, per gaudir-la un cop
més quan ja poc s´ho esperava. I així continua, parla i segueix caminant.
La terra trepitjada sembla absorbir els noms ; les roques el temps
passat. Els neguits de la incertesa del qui et parla com ho faria
a un amic i no com a un pare, mentre s´arriba al modest
paradís tant esperat des de feia díes,
queden arrecerats en l´aire gratificant del matí,en l´olor dels
avets, la farigola sota el nas o els romanins, altre cop florits. Amb
quina poca cosa un home és feliç de debó. Els seus ulls s´ho
miren, altre volta. Els meus, als seus, veint-ho reflectit.
Recordo,
veient-lo ara,el pas rera el pas dels seus peus.Un pas segur, és el pas de sempre : mesurat, continu,
curt i sense pausa. El mateix pas après rera seu i gravat a la
memòria, com si fos ahir quan em deia com s´havia de caminar a
muntanya: passes curtes, sense parar, buscant sempre l´escaleta.
La diferència, petita, és que avui, als corriols estrets del
boscam, jo anava al davant marcant-li les seves. Ara li cal anar amb algú. Ara li queden pocs
companys d´edat, cada cop menys.
Desperta
el bon humor, murri, quan dos passen corrents pel nostre costat : “
Ja arribareu ja, també...”. Riures, somriures, pas lent, pausat,
curt i continu, sol i ombra. L´home és fort encara, sobreviu,
combat a la seva manera, caminant. Dos bastons, dues ombres. Jo, al
seu costat, content de veure´l al meu costat. El matí és
agradable, el bonsoleil finalment s´agraeix quan una lleugera
ventada pentina les copes dels avets que acompanyen l´inici del
camí, ara al final del matí. El remoreig passa damunt els nostres
caps : saluden els vençuts, fent honor als seus combats.
2 comentaris:
Excel.lent!
Doncs gràcies !
Publica un comentari a l'entrada