Júpiter, que aquestes nits acompanya de ben aprop Venus, la que acompanya les mitges llunes de bona part de l´any, o potser les que recordo i que més m´agraden: aquelles vistes just quan el cel agafa totes les tonalitats de blau, els capvespres de finals de Març, d´Abril, quan hi ha llum de tornada a casa. Abans de que el cel, com deia la Rodoreda en un conte, quedi tacat per les estrelles.
Aquestes taques mantenen les seves distàncies, però, per raons de posicionament i efectes òptics, ara es troben més juntes que mai, i potser trigarem a veure-les tant juntes. Júpiter és lluny, però és gran, molt gran, i molt petit alhora. La seva llum és més potent que la de la seva companya. Anys ençà, fou un déu i tot, emulant el Zeus dels grecs, i d´altres, més tardans. Són déus morts, que moren i moren, moltíssimes vegades, tantes com l´home els adora. Al seu costat,en canvi, Venus perdura, inalterable,amb la seva llum intensa i propera. No és extrany que tingui, per un home, cos i ànima de dona. Venus és encara una deesa, la més humana de totes.
8 comentaris:
Són hipnòtics, què ho deu fer que ens atrauen tant? Cap cultura o civilització ha restat indiferent a allò desconegut que pot haver-hi al firmament.
Bona nit.
Veus, l'eterna piga del cel, companya incomparable de les fases de la lluna, sempre, sempre, encèn la nit.
Ho escolto (llegeixo) en silenci talment com si fos un conte, com si ara fos de nit i només ells dos titil·lessin sobre el llenç obscur del firmament.
I és de dia.
Bé, sempre han estat allí dalt, i sempre els/les hem vist iguals. Són com una màquina del temps, en realitat.
O només és fruit de la bilimurrina ?
Venus en sap bastant d´això...
-------------------------------------
Ah, l´encesa dellum...si. Una piga, la de la cara de la lluna. No hi havia caigut.
-----------------------------------
Ara pots sortir al balcó i els veuràs juntets altre cop.
Ah. l´amour, toujours, l´amour !
L'altre dia me'ls estava mirant i em vaig preguntar qui feia companyia a Venus. Ara ja ho sé, gràcies :)
Era quan ja començava a desaparèixer el blau-nit i donava pas al negre-nit, tot i que tampoc era molt tard (en qüestió d'hores). Aquesta vegada no els acompanyava, valgui la redundància cap mitja lluna, sinó que els vigilava, des de l'altre costat de cel una lluna taronja immensament bella.
(Són planetes J. i no pas estrelles ;-P)
No em siguis murri que no va amb la teva edat J.; No eren els planetes un grup musical? O un planeta-web?
Bona nit!
Si, però...millor estrelles,no ?
A mi em va estranyar quan me´n vaig adonar. Vaig passar de pensar que era un avió - fins que em vaig adonar que no es movia - a un ovni - massa vistós i no em feia cap senyal -a l´estació espacial internacional - massa grossa- fins que vaig anar a l´ordinador i vaig aclarir el dubte.
Tú si que vas estar ben acompanyada. per allí dalt devia ser ben bonic de veure tot plegat.
Ah ,si, eren un grup musical, més jovenets que jo, que ja sóc vellet - ai els ossos -. Amb l´edat un es torna més murri. A falta de bili...na...
Publica un comentari a l'entrada