Retorn al Valais

Estirat al llit, cansat, finalment reposa. La nit, amb la seva capacitat per aturar-ho tot, es va estenent amb calma pel carrer, per la casa, per l´habitació ; inclús el pensament de l´Ovidi, ple sempre de coses per fer, va amotllant-se a la trama de la pel.lícula que va desgranant la pantalla encesa davant seu, l´unic focus de llum dins la cambra  dibuixant vagament la silueta de la finestra encara mig oberta sobre l´asfalt de fora.

Tres protagonistes, dos homes i una dona. Un triangle amorós, una mentida, i trenta anys per entremig. De moment, però, només es deixa entreveure una mitja veritat, fruit de l´habilitat del guionista. L´Ovidi es deixa enganyar mentre segueix la història sense necessitat de cap esforç per part seva, només la d´admirar la bellesa quieta d´un primer pla momentani de la protagonista, desconeguda per a ell. Alhora, un airet es deixa sentir provinent de fora. I amb ell entra un xiuxiueig d´unes ales bategant, mentre la protagonista – de nom Raquel – i el bo  de la pel.lícula- com és d´esperar, un pobre desgraciat - es miren amb intensitat als ulls.

A punt de besar-se, una arna s´enganxa a la pantalla destorbant la placidesa mig aconseguida per l´Ovidi. Atreta com un imà, les seves ales grises bategen frenètiques i es desplaçen sobre el pla de la pantalla, on els actors opten per deixar-ho estar a l´aparèixer el tercer en discòrdia, de sobte, a la cambra on es desvetllava un primer secret. L´Ovidi la mira ; mira de recordar si és una arna, i si aquestes volen de nit ; i si és així, perquè dimonis és sobre la pantalla il.luminada. De totes maneres s´adona del frenesí, proper al pànic, del volar de la papallona negre, semblant al que es deu sentir quan un és dalt d´un precipici fent equilibris per no caure daltabaix. Aixecant l´esquena de sobre els coixins apropa els dits a l´interruptor i encen el llum de la seva cambra. La papallona, inmediatament salta cap amunt, fins aturar-se sobre un quadre, un facsímil d´un cartell propagandístic dels Alps francesos; concretament es tracta de la “Mer de Glace”, un dibuix de la coneguda llengua de gel fet amb l´estil nouveau de l´època, rodejada de pics d´arestes escarpades i cims punxeguts, idealitzats per l´autor – un tal Bollrecois – sota el prisma encara d´un romanticisme tardà.

L´Ovidi tanca el llum altre cop . Sota l´ombra dins l´ombra de la llum de la pantalla, observa que l´arna s´ha col.locat just sobre la punta més alta d´un dels cims nevats del quadre, mirant cap a baix, les ales replegades en forma de fletxa assenyalant el terra. Amb la papallona allí, canviant la imatge del quadre tants cops vist, l´atenció de l´Ovidi vaga entre ella i la pel.lícula. La bestiola dalt del cim : una papallona als Alps, un petit somni compartit. Perquè l´arna és potser la papallona més lletja, si és que se´n pot dir així. La gent mira de matar-la, com es mata els mosquits o les rates. Es mou en la foscor dels armaris, de les cambres buides, de l´aire ofegat de tot allò que és clos, molt al contrari de les seves parentes llunyanes, aquelles lloades i fonts d´inspiracions poètiques. Curiosament, fa unes nits l´Ovidi llegia el darrer poema dels “Quartets de Valais”, de Rilke, el de les papallones. Mira de recordar-lo mentre observa la taca negre sobre el quadre. Té mala memòria per aquestes coses, així com per fixar qualsevol text una mica llarg dins la seva ment. Enveja aquelles persones que, inspirats per un fet o una situació, recorden uns versos, o un refrany, o potser un acudit, i el reciten tot seguit. Ell mai no ha tingut aquesta capacitat , i menys enmig d´ una conversa amb algú altre. Mai sol trobar les paraules exactes que cal dir, tot i que les intueix. El resultat pels demés és anodí i així, pot arribar-se a sentir com l´arna en plena nit sobre el quadre idealitzat d´un lloc on volen les papallones de colors a ple dia. El quadre, com la poesia que tracta ara de recordar inútilment, esdevé el refugi i l´evasió.

Descansa el cap sobre els coixins, tot sospirant pel riu de pensaments habitual en ell. No porten enlloc, sembla dir-li a la papallona d´ales negres assenyalant el sòl. El sòl...aquesta paraula el fa somriure, perquè acaba de recordar el primer vers del poema : bella papallona vora el sòl. És allí on assenyala la fletxa negre dins l´ombra. Instintivament obre el llum petit, el de llegir, situat sobre el seu cap i enganxat a la paret. Mira l´arna, d´ales ara grises, inamovible com una figura de cera. Després de recordar el vers, la mira amb altres ulls, però no vol fer-ho. Tendeix a tirar massa del fil, a buscar de la casualitat un fet probable, com si per damunt de totes les finestres del veïnat, per alguna raó desconeguda, hagués triat la seva per fer-hi entrada. Inmediatament s´aixeca per obrir més la finestra ; tira la persiana amunt, vol que marxi, és el que més li convé. Sinó, l´acabarà matant amb l´insecticida. Les coses són així , ell només vol veure la pel.lícula, res més. Vol reposar sobre els coixins. Tanca el llum i es centra altre cop en les imatges que no han parat de seguir explicant l´altre història.

Es torna a repetir una escena del començament, però de final diferent. És la realitat, la de veritat, desenmascarant la mentida intuïda, el deute pendent dels protagonistes que actuen de manera diferent davant la por al fracàs. Així és com comença tot, amb una mentida, que pensa l´Ovidi mentre de cua d´ull mira si l´arna ha fugit de la seva mentida dalt del quadre, la mentida que sembla somiar, el seu impossible : a l´atenta natura / mostra les lluminàries / del seu llibre de vol. No ho ha pogut evitar, té el llibre a tocar de mà, les tapes lleugerament rugoses, una mica brutes ja. No ha ha pogut evitar, però ho podria haver fet. El tanca d´una revolada i de retruc el llum altre cop. Creua els braços, sospira altre cop. El seu llibre de vol...que senzill i que bonic, i quin és el teu llibre de vol, eh ? Estar-te quieta aqui, damunt del cim, mirant avall ? Els poetes no escriuen en blanc sobre negre, ho hauries de saber. Bé, potser si...però no parlarien de papallones negres, de ben segur, i menys Rilke al seu Valais. Podria tirar del fil i mirar de fer-te feliç, podria fer-ho, però seria tan previsible, dins la nit, la pretesa màgia de la nit, seria irreal...tanmateix...ets aqui, amb mi, papallona negre.

Tus, altre cop. Per un moment, després, sent circular un bri de sol.lidesa dins alguna vena prop del cor, nètament. Curiosament, no ha perdut el fil de la pel.lícula. Intueix el final, com intueix els versos de l´altre. Ella sembla entendre-ho. O bé aixó, o bé que l´Ovidi ho ha entès perquè aixeca el vol i les ales negres s´allunyen dels cims dels Alps, no com les ales de les papallones de colors : les seves són de frisança per saber volar com aquelles. De por, pensa entossudit l´Ovidi, de por davant d´un caçador desconegut.

S´enlaira entre les ombres allargassades dels lloms dels llibres, de les prestatgeríes, dels quadres, de l´armari. S´enlaira cap amunt, i s´atura altre cop vora la cornisa blanca del sostre, enmig la paret, desafiant refugis millors. Amb el llum encès – el de llegir – llegueix : una altra s´atura a la riba / de la flor que respira - : / no és pas el moment de llegir. Fa cas del darrer vers, aixeca el cap, enfonsa la taca a la paret i torna a reposar el cap mentre la protagonista de la pel.lícula, altre cop envellida, viatja a Ucraïna per fer perseverar la mentida. El final l´enganxa altre cop a la pantalla, la intuició no li falla però com sempre, hi ha un gir inesperat : la veritat confirma un bon final. Al acabar-se, obre el llum per enèsima vegada. Tanca el televisor i es desvesteix. Les ales de la paret assenyalen cap amunt. L´Ovidi sap que de moment no es mourà, com si s´estigués adormint, com si...retorna al llibre i ara, adreçant-se-li, li recita amb veu profunda, quieta, rogallosa : I tantes altres encara / de detalls blaus, es dispersen / flotants i voleiants / en forma de blaves taques / d´una carta d´amor al vent. Excuses per recuperar uns versos, excentricitats, aquestes coses és a les que no vol arribar. La veritat és una, arna, perquè jo no puc fer-te papallona. Amb aquest pensament, finalment s´adorm.

Al matí ella no hi és a la paret. Endorsmicat la descobreix al sòl, com a l´inici dels versos. És davant la finestra, per on feu l´entrada, per on sembla tractar de sortir. Està quieta. Li toca suaument les ales grises, amb dos ulls a les puntes. Al contacte s´estremeixen. L´agafa, i li dóna entrada, ara cap enfora, al sol del matí. La història de l´Ovidi s´acaba com la pel.lícula, amb la veritat viscuda per tots dos, recuperada sobre un quadre dels Alps, vora el Valais. El final són els darrers versos del poema, els que tanquen el llibre. I aquests sorgeixen de memòria : d´una carta esquinçada / que s´estava escrivint / mentre la destinatària / dubtava a l´entrada.

L´Ovidi no ha seguit el vol de la seva papallona d´ales negres, però pensa que ella li ha resolt els dubtes del final del poema. Està segur que ha tirat massa del fil, però...què seria la vida sense la capacitat de poder-ho fer ? Segurament en Rilke hi estaria d´acord com l´Ovidi sabent que l´arna era la que dubtava a l´entrada . Dubtava d´ell i la seva veritat, escrita en uns pocs versos.