A la fi engego el mòbil. Les fotos mai són bones, però tenen l´encant aquell de les velles polaroid, la instanteïnitat d´un moment no massa especial, ni preparat, ni volgut. Espontani, sense ser del tot autèntic.
Les torres del cablejat elèctric perdent-se en l´horitzó és una imatge que m´ha atret de sempre. Els núvols solitaris perduts enmig del cel també ho és. Les dues imatges, unides, m´han fet recordar la tapa d´un disc del Pat Metheny i el Lyle Mays : "As falls Wichita, so falls Wichita falls ". Una mà agafant un telèfon en primer pla i una torre de cablejat elèctric al fons. I dins del disc, música, d´aquesta que fa de bon acompanyar, seguint la ruta del fil que canta mentre cau el dia a mitjans de Setembre.
7 comentaris:
Jo avui ni l´he engegat el meu.Les fotos que fa són quasi invisibles, tinc el mòbil de´n Picapiedra.A penes el trec de la bossa perquè no me´l robin per antiquitat o no sigui el tema del dia. Però em va molt bé, a prova de rebotides i caigudes.
La música m´ha agradat molt.
El cablejat funciona bé, pel que veig. Els mòbils ? Són d´una altre època cada dia que passa.
Guitarra i piano sempre fan de bon escoltar. I aquests dos en saben molt. Fan de bon escoltar, a aquestes hores.
Que descansis,bona nit i millor setmana.
Els cables elèctrics sempre em fan pensar en un pentagrama...De vegades els ocells es converteixen en notes musicals.
Si, tot té la seva perspectiva digue-ne poètica. Fins i tot una cosa aparentment freda com uns cables elèctrics, o ocm una torre de ferro.
Tens bona vista.
La tardor és tan preciosa, els paisatges, les olors, els colors, la temperatura, les pluges (on deuen haver anat?), les boirines, els ocells migrant, la música!
Hi ha molta música dedicada a la tardor. M'agrada la que has triat i m'agrada l'horitzó de la teva foto i el punt de fuga dels cables.
En tinc una de semblant, feta també a la tardor (buscàvem bolets) però de dies i tot i que és més clara no té l'encant desdibuixat de la teva.
L´encant desdibuixat de la teva...quan feia la foto amb el zoom al màxim - amb un mòbil a les mans es mou tot per més que el fixis amb dits de ferro - pensava que es mouria però no que aconseguiria fer sentir aquest efecte a ningú. És l´encant de fer una mala fotografia, suposo, no ? Però estan bé, de tant en tant.
Jo la vaig esperant encara, la tardor. A veure...
Per cert, que la vaig tunejar una mica la foto. Ara que no em sent ningú, ho puc dir...
Publica un comentari a l'entrada