No
he fet cas de la nit ni de les pors. M´he llevat i he vist la lluna
acompanyant-me mentre pujava tot sol per la carretera dins les
primeres llums de l´albada; a l´emisora Beethoven sense semblar-ho,
en mans d´una mandolina, un piano i un andante d´alegre volada : el món, llevant-se
sense esbufegar pors ni angunies. El camp, el bosc i la lluna,
ara despedint-se dins la tonalitat més clara. El riuet, cabalós
dins les orelles. L´esmorzar, més tard, sota un roure vora els
plançons neixent. El vent passant a saludar, els ocells joganers
travessant el mar del camp entre els boscos, una fulla caient - només
una -, els lladrucs d´un gos ensumant al visitant, les branques
baixes esteses com persianes mig abaixades; la mandíbula, com
l´ànima, mastegant l´aliment.
I
els plançons al davant, acabats de néixer. Es poden distinguir, es
poden separar un a un. Es van vestint d´aquest verd de segones
núpcies i jo no sé de què volia escriure, de què pensava mentre
tranquil, pujava per la carretera i passava davant el trencall del
cementiri del poble, de la vella església del poble, amb el seu
campanar rera la masia on estiuejava quan era tant sols un plançó
com els que veia ara. Miro el campanar des de la carretera i faig com
feien abans quan es passava davant del cementiri. I me´n recordo
d´ells i més tard esmorzo, matiner, en el dia aquest tan radiant i
tranquil, fins que encabat arriba un tot terreny i aparca a l´altre
riba. Deso els trastos, m´aixeco, i vorejo el camp per anar a trobar
la resta del dia, abundós , bo com els dies que quasi bé són
invencibles.
Però
encara no sé de què volia escriure. Potser dels potsers. Podria ser que fos d´això.
8 comentaris:
No importa allà on vols arribar escrivint, la qüestió és que ho has fet per algun motiu, si no, ni t´hi hauries posat. És com fer el camí, de vegades no tens un destí concret, saps que ho vols fer i ho fas, perquè sí. I amb això n´hi ha prou.
Sona bé la mandolina d´acompanyant per caminar sense rumb concret
Potser tens raó, podria ser. No perquè si, sinó per alguna cosa. Una altre cosa. No ho sé, però.
Ostres, quina espessura de comentari.
Sort de la mandolina.
El teu o el meu?
El meu, òbviament. El teu és com el so d´una mandolina.
Quan les paraules sonen com una mandolina s'ha fet bé d'escriure-les :)
Caram, quina floreta més musical.
Gràcies,
Suposo que és inevitable fer 'posts' mentals mentre absorbeixes paisatges i altres coses, jo n'he fet a centenars, potser milers (tot i que queda molt pedant dir-ho). Sempre penso "ho hauries d'escriure als nòmades"... però mai ho faig. Sigui perquè se m'ha escapat el pensament, sigui perquè ja no m'abelleix de compartir-ho amb massa gent, sigui per... per un jo què sé.
Jo també vaig passar pel cementiri. Fa molt temps que no hi reso cap parenostre, com em feien fer els pares quan era suposadament dominable. Passo la mà per la làpida dels avis, de tots 4, i no dic ni penso gaire.
Aquest any, el dia u, l'avi hauria fet 96 anys. Ha sigut estrany no poder fer la broma de cada any.
A mi m´ensenyaren de fer el senyal de la creu, fos on fos el cementiri, encara ho faig quan hi penso. I en quan als posts, a mi me´n passen molts pel cap, i n´escric uns quants, però no tots venen a parar aqui.L´important és sentir, no ? El demés són ganes de fer-ho, i no cal dir res més si no se´n tenen ganes, faltaria més.
I res, has tingut sort de tenir l´avi aprop tant de temps, i encara deus tenir-lo, de ben segur. Jo encara recordo els meus i ja ha plogut força. Ara són els pares que s´han convertit en avis, i que per uns quants anys més, així ho espero.
A reveure - i gràcies per les reflexions -
Publica un comentari a l'entrada