Tankes de Maig

Ja es fa tard.
No hi ha xiscles de garses,
desesperades.
Canta la cadernera :
mor algú, res s´acaba.


Avui és tard .
Ni una garsa xisclant
resta al pati.
Bressola el meu jaç,
lliure, la cadernera.

( "tomorrow is a long time" )

                                                                   

Sobre l´esperança

Aprop de les restes del que era l´ermita de Santa Magdalena – fonaments i res més dins un bosc d´alzines diminut, entre dos cingles d´igual nom, alçats sobre el camí de Sant Jeroni, camí per on s´hi arriba per les escales dels francesos i que vola davant el pla de la Trinitat, amb la vista sempre gegantina del cingles de l´Elefant i el cap del Faraó al davant, en un dia clar de Maig, clar i fresc, un dia per caminar amb un bon amic i parlar altre cop de la vida, del qui, del com, del què ens uneix com el caminar, amb temps per perdre el camí i retrobar-lo, com bé ha de ser- s´hi troba una petita placa, clavada sobre la pedra. La llegim : “ L´esperança és la mà misteriosa que ens apropa a les coses que volem i ens allunya de les que ja tenim “.

Més amunt, hem gaudit d´una bona vista, ens hem assegut, hem abeurat la set. Hem conegut un nano de Manresa, un nano tranquil, que ha vingut amb la seva família a col.locar una placa també, dedicada al seu padrí. No n´hem volgut saber gaire més, el xicot seu i mira l´horitzó amb l´esquena ben dreta. Després hem baixat i hem tornat a tot allò que ja tenim, el bo i el dolent, al que volem i al que no volem.

No sóc gaire lluny de les coses que ja tinc mentre mantinc aprop les coses que vull tenir. M´he topat amb l´esperança sense voler-la. Misteriosa, intangible, només s´allunya del que tinc quan no val la pena de tenir-ho. És llavors que m´apropa al que vull. Però : i el que vull on para ? Sovint no tot té una resposta diàfana, com l´airecel d´un mes de Maig a Montserrat. 

( L´Elefant i el cap del Faraó )

Reraguarda

La lluna sense voler, dins un bassal, pàl.lida com un miratge ara que el dia es fa una mica més etern. Un altre riu de temporada, tronant estrany dins el bosc, amagat entre pins, a sota del camí insospitadament vallesà. Una noia – una dona ? - amb un gos deixat anar, que se m´apropa per allunyar-se ´m de sobte, espantat per alguna raó – un gest, un moviment, una mirada ? - A l´escala m´assec, veient el sol vesprejar sobre l´hort, llunyà des de l´altre banda de la riera. L´aire és fred. Passa una altre dona – aquesta, si – caminant, allunyant-se. M´aixeco després de no pensar en res, de respirar, de veure, de seguir una bicicleta, una parella passejant el gos. Footinejo encara una estona més ; no ho faig sovint, o sigui que només és això, un footinejar mig cansat, lent. El tros de carretera de l´anada estava esplèndid, solitari com mai. El roure del caminet de tornada resulta que era una alzina. Encara hi ha camps on hi creix el blat formant aquest mar verd clarejat d´espigues granades. Aquest any hi haurà bona collita. I les orenetes primarenques avui han decidit no volar : les mancances també es noten. Uns nens juguen mentre sóc a l´escala, és mentida que no he pensat en res. Les rialles són records, pensaments com ara els records d´aquests nens d´aqui uns anys, si són afortunats. Presumiblement diran : “ era de quan les primaveres eren primaveres, de quan plovia quasi cada dia, tronava mentre l´arc de Sant Martí es dibuixava rera nostre i al bell mig del mes de maig el fred es notava tot el dia “. Presumiblement... de com quan tú i de com quan jo,de com quan...ja no te´n recordes ? 

Llavors no plovia tant.

Arbres

(...) " El tiempo, que todo lo vuelve ceniza, parece detenerse entre los árboles,y,como el viento, los abraza y se va. Ellos crecen ante nuestros ojos, pero nosotros no nos damos cuenta. Alargan sus ramas al cielo y no envejecen. Acaso, un día, alguien dice : " Ese árbol ha muerto". Y entonces nos damos cuenta, de un modo brusco, total, de que el árbol ha dejado de vivir, de que sólo es un altivo cadáver en pie. Se deja arrollar cuerdas, cercenar. Cae sin dolor, levanta un polvo leve, caliente, y desaparce con su gran dignidad inmaculada . (...) Si la muerte o el pesar nos llegasen como llega al árbol nunca envejeceríamos".

Ana Maria Matute, "El río" ( 1963 )

Primer pla

El murmuri de la gent parlant, tons i veus barrejats .Entremig, alguna paraula solta, intel.ligible, alguna rialla. Una remor de fons on la ment no es distreu, atenta a la pantalla, als papers de damunt de la taula. De sobte augmenta el volum, i les converses d´aquest segon pla es tornen al.lienes del tot, creixen dins un tot que s´allunya com s´allunya un primer pla sense protagonistes principals, una mena de cant coral que el Sr. Mestres observa sense arribar a entendre res, com si fos darrera un vidre i observés els gestos , les rialles i les mirades de persones enmudides dins el seu món, que alhora és el seu però del qual n´és exclòs dins un oasi de pau momentània sense fronteres aparents : en qualsevol moment pot sonar el telèfon, algú es pot girar i assenyalar la seva taula, just sota el finestral obert per on entra la llum del matí amb la remor més entenedora dels pardals fixada pel vent que fa entrar de tant en tant algun borrissol primaveral tacant l´aire ensorollit del despatx ; algú pot saludar-lo o apujar el seu to de veu per dir-li alguna cosa, qualsevol cosa que el permeti immergir-se dins el petit maremàgnum de vida brotat de sobte, que li ha fet aixecar el cap i sentir-se ben sol, aquesta sensació famosa del poeta dins l´aeroport. En gaudeix una estona, com si fos al cim d´algun lloc on sempre hi regna la pau i l´armonia. On res importa masa.

Estar sol ja no l´amoïna. Sap que tard o d´hora algú li somriurà. La Tere, atenta, ho fa quan li apropa el llistat d´albarans repassats dels darrers dies. I el telèfon sona, i algú s´apropa a la seva taula. La resta del seu pensament acaba esvaint-se, com el cant dels pardals a fora. El to s´abaixa robant aquest primer pla del Sr. Mestres, somrient com un babau mentre agafa el telèfon i torna a arrufar les celles, mecànicament, tornant la vista a la pantalla.

Mons

Tot el que es clou sense ser admirat sembla com si no hagués d´haver existit mai. El joc de lums de la tarda em porta a molts mons a punt d´acabarse : una blavor dins uns pètals rebels, una postada d´herbes silvestres davant la porta d´un mas mig abandonat; enllà, el so d´un rierol que no hi havia de ser, el tremp de les fulles més joves al passar sota el gran pollancre acabat de vestir, i un gat adormint-se sobre el pedrís. El seu ull verd mig adormit, obrint-se de tant en tant, em té una estona entrentingut. El seu món no passa més enllà de la reixa que ens separa, de les glicines abaltint-se sobre la pèrgola sempre nostàlgica de pedra grisa, de la soledat de les persianes abaixades,de la camussa dels sentits com peülles de felí... La llum cau així, al caure la tarda : de sobte il.lumina un arbre, i entre les seves fulles encara el sobrepassen tènues raigs, de mirada profunda, delectant-se sobre un pètal de rosella. L´oreig és inexistent però té la seva fredor si hagués de sentir-se; es fa difícil no arrencar unes tiges tendres de farigola florida i deixar-les anar sota el nas una estona. El sol minva, la tarda i els mons semblen marxar. No hi ha cap manca d´agraïment i és que aquests mons són així d´agraïts, no cal veure´ls, ells hi són i res més.