Mons

Tot el que es clou sense ser admirat sembla com si no hagués d´haver existit mai. El joc de lums de la tarda em porta a molts mons a punt d´acabarse : una blavor dins uns pètals rebels, una postada d´herbes silvestres davant la porta d´un mas mig abandonat; enllà, el so d´un rierol que no hi havia de ser, el tremp de les fulles més joves al passar sota el gran pollancre acabat de vestir, i un gat adormint-se sobre el pedrís. El seu ull verd mig adormit, obrint-se de tant en tant, em té una estona entrentingut. El seu món no passa més enllà de la reixa que ens separa, de les glicines abaltint-se sobre la pèrgola sempre nostàlgica de pedra grisa, de la soledat de les persianes abaixades,de la camussa dels sentits com peülles de felí... La llum cau així, al caure la tarda : de sobte il.lumina un arbre, i entre les seves fulles encara el sobrepassen tènues raigs, de mirada profunda, delectant-se sobre un pètal de rosella. L´oreig és inexistent però té la seva fredor si hagués de sentir-se; es fa difícil no arrencar unes tiges tendres de farigola florida i deixar-les anar sota el nas una estona. El sol minva, la tarda i els mons semblen marxar. No hi ha cap manca d´agraïment i és que aquests mons són així d´agraïts, no cal veure´ls, ells hi són i res més.