El
llamp il.lumina la casa i el tro es fa sentir ben de seguida, un darrera l´altre, sense pausa dins el seu clímax particular, ple de força virulenta. Pols oposats, com els amants a les pel.lícules, sempre sota la pluja. Aquesta adoba l´escena amb escreix, sorgida del no-res de l´Agost . Havent dinat, la
casa, curiosament, resta en silenci. Es desendolla l´ordinador, la
tele, el telèfon...els llums s´apaguen i només queda el rugit del
que hi ha fora. La força de la tempesta es mesura per l´aigua que
entra sota la porta cap al passadís : en pocs minuts una petita
onada va solcant-ne les seves rajoles, aturada a temps pel pacient
fregar del qui ja s´ho veia venir. Després, col.loca a sobre
papers de diaris on s´hi veuen les penes dels dies passats, les
lletres dins les columnes, les cares ensagonades, les opinions
febrils es van desdibuixant d´un color gris que mica en mica les va
convertint en paper mullat.
Sembla
mentida. Fa poc més d´una hora el cos sortia de la piscina i s´hi
asseia al seu voral, els peus dins d´ella, la resta oferta al sol,
regalimant un tros d´estiu. Per aquelles hores, gairebé ningú més;
només una parella, gaudint d´un tros de dues vides en franca
benavinença. Ell neda, ella reposa els braços dins l´aigua. Ell es
gira i li diu : “Et buscava”.
L´aire
arrissa la superfície blau cel de l´aigua, sembla solidificar-la
com ho fa amb la sorra del desert. La pell s´asseca, el sol marxa.
Entre els xiprers – molts – de Sinera, hi trobo alguns versos :
Plourà.
L´àvia Muntala
desa
el sol a l´armari
del
mal temps, entre puntes
de
mantellina fetes
per
ditets de Sinera
Les
àvies de pagès tenien pors dels trons, dels llamps i de les pluges
com les d´avui. Tancaven portes i finestrons, apagaven els llums i
encenien les espelmes. Llavors s´explicaven les històries que se
sabien de memòria, tot fent puntes de mantellines.
Mentre
els diaris es recullen, el cel blau ja és al davant de casa. La
tempesta ha fugit per algun lloc, i el sol surt de l´armari del mal
temps. Fa més bona olor, fresqueja per allí dalt amb el brunyiment del que s´ha fregat amb
ganes. Sembla dir-me : “Et buscava “. Com el tro busca el seu llamp, quan vaga entre els núvols.
Les
àvies somriuen, tot apagant les espelmes.
4 comentaris:
Les tempestes sobtades, aquelles que veus venir i en un moment les tens a sobre, ens permeten retrobar aquelss minuts o aquella hora silenciosa de desconnexió total que de vegades costa tan de trobar i es fa necessària. És com si el món es parés i només prengués importància el soroll de l´aigua i el temps que transcorre entre llamp i tro.
Llavors, una vegada ha passat es produeix el mateix efecte a l´inversa, tot comença a rutllar altra vegada i sents de nou l' assossec de la normalitat.
Llegir Espriu entre tempestes no ho he fet mai ;-)
Solen ser bons moments per parar-se i escoltar, si.
L´Espriu el repassava.Eren uns versos que em venien bé de recordar.
ais... m'ha arribat la bona olor del temporal. Que ben lligat tot el conjunt.
Va bé la pluja per endur-se'n algunes coses i portar-ne de noves.
Tinc ganes, encara, de llamps i trons i pluja. S'acosta la tardor i tinc un nebot, de dos anys, que quan veu ploure crida al seu pare "papa! plou! sortiran cargols i bolets!".
Una abraçada.
De cargols n´hi ha a patades, i de bolets, si segueix així, anirem bé. Per la Cerdanya ja en cullen de rovellons.
I avui ha tornat a ploure, però jo vull encara una mica de calor, que si no els tomàquets no maduren.
Igualment.
Publica un comentari a l'entrada