He estat pintant
la porta per on entro,
la finestra per on miro,
l´armari per on guardo.
La ment,
l´he deixada dins l´ossada.
Abans,
he polit la fusta,
encintat el voraviu
de la paret ,
passat un drap humit...
damunt d´ella.
Com seria un altre abans
dins la cal.lidesa d´una nit d´estiu ?
Com seria un altre abans
dins la cal.lidesa d´una nit d´estiu ?
Llavors,
les plomes de fil
han lliscat suaus sobre
plafons,
motllures i llistons.
El drap d´antigues tovalles
netejen els meus dits.
El drap d´antigues tovalles
netejen els meus dits.
De
tant en tant,
alguna
gota regalima
com
si fos la fugissera aigua
d´algun ull invisible;
no sé encara si
deixar-la allí on s´atura,
o bé fer-la morir de pressa.
El
bon pintor, em diuen,
mai
deixa assecar-les.
I penso que
I penso que
no les deixo morir ;
només les amago
dins una matèria noble,
com les llàgrimes
del qui mai plora.
Jugo a ser un Picasso
darrera un toc de gràcia.
Acabada la feina,
Jugo a ser un Picasso
darrera un toc de gràcia.
Acabada la feina,
faig una darrera ullada :
damunt la capa de marfil,
esmaltada, una gota...
sorgida, qui sap si
de la teva mirada.
De la meva també,
aclarida amb aigua.
De la meva també,
aclarida amb aigua.
10 comentaris:
Tinc feina per fer d´aquesta que expliques per passat l' estiu, ara em fa mandra i no tinc temps: portes, armaris , motllures, fins i tot parets. Quan ho faci recordaré, per consolar-me, que fins i tot fent lliscar el pinzell i atrapant les gotes que corren més que ell hi puc trobar poesia.Potser m´hi aficiono i tot.
El canvi de colors dels paràgrafs i els versos té algun significat? El vaig veient a les darreres entrades...
Pintar, com d´altres coses, és una feina parsimoniosa que et permet pensar i aprofitar el temps a la vegada, tot i que no sempre és així. A vegades és avorrit i cansat, també.
Gràcies per llegir els meus intents de poeta. Tot just sóc un aprenent, com qüasi bé de tot.
Lo dels paràgrafs de diferent color, m´he adonat que són afegits i modificacions que he fet de l´original. He mirat d´arreglar-ho però em segueix sortint de color gris. Misteris de la informàtica...
Uf, quina guitarra, me l´havia saltada.
No, és que la vaig posar ahir. Vaig refer una mica el post.
És maca la guitarra, a veure si em fa somiar coses boniques...
Quina meravella de poema! Tot i que després de llegir el comentari de País no sé si l'he comprés bé, pensava que estaves fent endreça, netejant i pintant el teu interior (Oh!).
La guitarra supose que és la música que afiges però no para de pegar voltes i no em deixa escoltar-la, ja tornaré més tard a intentar-ho de nou.
Amb el vostre permís, quan vaig comentar aquest poema no era ben bé així. L'aprenent el va polint, passant-li el pinzell i afinant-lo més i més fins que els versos i els significats van col·locant-se cada vegada més al seu lloc.
Ja m´agradaria a mi progressar tan adequadament, lliscant.
Jo t´aclareixo el petit embolic : el poema el vaig fer i després el vaig refer - ho faig sovint amb molts escrits que publico aqui -. El poema parla de pintar, literalment - per vacances aprofito i faig feinetes pendents - però també hi ha més coses, perquè pintant tens força temps per pensar i observar, i comparar...d´altra banda el meu interior és complicat de pintar : mai ser quin color triar , què hi farem !
M´alegra saber que t´ha agradat. escriure poemes em costa força.
Ah, A. ! És que no m´acabava de fer el pes. Ara està millor, tens raó, però encara no trobo que estigui ben acabat de lligar. Ara bé, no el penso tornar a canviar, vaig quedar una mica esgotat en acabar-lo.
Vostè està sempre perdonada.
Feliços somnis...
De vegades arreglar les coses de fora, fer-ne de noves, arregla i canvia el que portem a dins. De vegades.
Hi ha llàgrimes que s'escapen sense poder evitar-ho.
Em guardo la guitarra que dieu per més endavant, estic escoltant els Beatles i la veu d'en Lennon, la guitarra d'en Harrison... em són una debilitat infinita.
A gaudir-les doncs...
De vegades...
Publica un comentari a l'entrada