Sota les lluernes

Al llarg del sostre de la nau les lluernes segellen el seu camí de clarobscurs damunt el qual, a certes hores de la tarda, les seves passes poden convertir-se en anys, i el caprici de la llum del sol, en l´itinerari de la seva vida. Del que no sap és del que li resta, però li sembla poder endevinar-ho quan és una mica més enllà de la meitat. Allí només hi resta una claraboia oberta, quasi bé al final, abans de la bifurcació obligada al passadís fosc dels vestidors, o bé a la lluminositat de l´exposició. Pensa en Jack, el protagonista de la novel.la que llegeix, un escriptor desarrelat refugiant-se en Kafka quan se li accentua la sensació de ser un bitxo raro al qual li resten només les seves conviccions més íntimes, reflectides en allò que mira de transmetre mentre tecleja la seva antiga màquina d´escriure. Pensa si li queda alguna cosa semblant, a ell. Però ell no pensa en un escriptor, ni en un poeta. Ell sempre pensa en cançons, que recupera quan mira de trobar-se al passar sota les primeres lluernes de la nau. Són cançons per ser recordades únicament quan sap del cert que no representaran cap moment el record del qual hagi de ser immutable ni inesborrable. Són cançons recordades dins un espai de temps il.limitat. El teló de fons davant del qual recupera la seva essència, la que li permetrà veure la darrera lluerna com una primera esperança, potser la darrera.Cançons per deixar-les anar una estona, rera un lleu somriure de mitja tarda, en l´hora aquella tonta en què s´acaba una cosa i no se sap ben bé  quina s´ha de començar de bell nou. No cal insistir, pensa, però tampoc cal deixar de fer.