Ocupació

Hi ha façanes que perden la memòria. Pateixen d´Alzheimer estructural, malaltia si de cas pitjor que una al.luminosi galopant, la qual sempre, i si cal, pot ser reparada. Aquella però, ve provocada per la mort dels seus habitants i les seves històries, les quals manquen d´un narrador específic, un testamentari podríem dir, un notari de les seves vides probablement avorrides o potser no tant. Mozart va ser sepultat en una fossa comuna. Tothom hauria de saber una cosa així. La veritat, dita així en veu més baixa, és que els hi han segellat la boca i els ulls, portes enfora. A vegades hi ha gent que pren decisions molt bèsties. Fins i tot gent que han tingut un pare i una mare. 

Portes endins, al seu interior fosc, els mobles continuen allí : la taula de centre, les cadires al seu voltant, l´aranya de cristall penjant del sostre i l´aparador, on dins resta la vaixella immaculada ; tots ells amb llençols blancs protegint-los de la pols. La Mercè era previsora de mena. Les cortines encara hi són també, tapant discretament la doble fulla amb porticons de la balconada de fusta, per on els dies d´estiu s´escolava l´aire de punta a punta de la casa, del menjador al terrat del darrera passant per l´estret passadís de rajoles blanques amb les puntes triangulars pintades de blau, fregades fins la sacietat.

La pica de marbre, d´una sola peça, hi deu ser també, i aquelles aixetes de broc llarg daurades connectades als tubs vists d´igual color que s´endinsaven més enllà fins al rebost, una petita estança plena d´olors inesborrables. Hi deuen ser perquè a la cuina no hi he entrat mai, d´ençà de la foscor, com a la nostra habitació. Prefereixo servar-la en la memòria. La cuina, lluminosa a l´hivern i fresca durant la calor, d´on el cafè escampava en un tres i no res el que té ser una casa un matí de diumenge d´un mes qualsevol, posem que de setembre, un dia de sol després d´un ruixat intens al vespre, de quan als vespres de setembre el més calent era sota la primera manta de cotó de la temporada. Allí on dormíem, Mercè, les nits com aquesta, que ja no és la nostra.

D´aquesta manera aixeco la meva petita acta notarial. No cal entrar en masses detalls, perquè de cases i vides n´hi ha hagut moltes. Només puc afegir que vinc per aquí de tant en tant encara. Travesso la paret aquesta que han fet no sé perquè i vaig fins al rellotge de paret, a donar-li corda. Després només cal aixecar el pèndol una mica i deixar-lo anar, perquè els engranatges tornin a funcionar. El so monòton del temps passant retorna en la foscor. I les hores, sonant una mica a deshora perquè les agulles s´han rovellat i no giren del tot bé. Les meves pròpies ja no sé on les vaig deixar, no sé si m´enteneu. Llavors refredo una mica més la casa i si tinc ganes, udolo una mica, com fan els llops solitaris o els fantasmes de tota la vida. A veure si així espanto algun veí i fa venir algú per ventilar una mica tot això. Que la vida es salva amb més vida, que deia ella quan venien maldades.