Guanys

Avui he recuperat una antiga sensació - perduda però no morta - als braços i a l´esquena, tot escoltant Bob Seger. Potser feia - sense por a exagerar -, deu anys que no obria aquest compacte. Els més grans tenen sempre aquesta estranya virtut, que et fan sentir tant bé com quan eres el d´abans.

El rinoceront

El rinoceront avança, lentament. El seu cos ferreny d´aire feixuc, d´exemplar madur, de formes ben definides, cada una ben independent i unides al llom amb la força de les arrels profundes; primitives. El rostre immutable fixa la vista al davant. La carretera, en aquest punt on enfila, va endolcint-se després d´una breu giragonsa de pujada exigent però curta, on l´esforç no ha superat la constància de la seva ànima, impertorbable, serena i confiada. Al seu darrera, una estela de cotxes – l´habitual en aquesta hora del matí – esperant pacientment poder superar-lo, ara que ve la recta de les aigües. Resignats, a  la majoria de conductors ja els hi ha passat més d´una vegada de topar-se amb el rinoceront. Cada dia és el mateix, uns minuts amunt o avall. Podrien llevar-se deu minuts abans, pensen , però...qui es lleva deu minuts abans en un dia feiner ? Potser la primera setmana de gener, si un compleix amb escreix els bons propòsits de cap d´any. El rinoceront, però, no sol fallar mai.

Llavors arribaran tard a la feina i donaran l´excusa perfecta pel seu  retard :

- M´he trobat el rinoceront -.

I ningú no es pensarà que menteixen perquè, qui més qui menys s´ha trobat algun cop la seva figura rústica i dominant, pedalejant carretera enllà, amb l´aire solemne del paquiderm solitari vetllant antigues victòries. Fent via, cap a un bon esmorzar.

Automàtica.10

Doncs bé, cau l´aigua, finalment. Jo, fora el cau, alço la vista al sol de maig, que és traïdorenc. Les males herbes malden per espigar-se i semblen fer un darrer intent d´aprofitar les darreres gotes de pluja, que aquest mes han transformat la dita popular del cada dia un raig. Si, un raig, però de sol multiplicant-se ja cap a no sé on de l´estiu que s´apropa, cada dia mes. Un mes, si fa o no fa. Un de més. L´instrumental es fa necessari per esvair tot allò que puja massa i que s´asseca i s´arrenca amb la facilitat del transitori, com un mal de cap després d´una mala nit de somiar amb un núvol de papallones sorgint del davant la façana de casa, marxant en un vol silenciós i magnífic, qui sap on, amb la forma i els colors de la senyera. Retornant després amb el soroll d´algú, deixant anar la tapa del wàter. L´instrumental de Charles Lloyd and the marvels temperant partitures alienes amb la tornada als camps dels dies de després on ningú es fa fotografies al camp de roselles, perquè algú ja l´ha llaurat, i aquesta flor roja, que més d´un mira de ramejar inútilment, va acomiadant-se dels camps de blat i dels vorals de la carretera, com ho feren la flor de l´ametller, el lliri groc – malaurat enguany a la meva vista – o la mort de l´amic, aturant una tarda massa primerenca de qualsevol pols d´aire. Premonició d´horabaixa. Cau i cauen i jo alço el braç i torno a picar el terra amb esperit de forja del pare llaurador, amb tots aquests panots de males herbes arrencades amb aquest magalló de mànec curt, on els dits acaben sent destres, mirant el sol que reverbera la seva forma, la seva tija alta i espigada, les seves arrels pendents d´espolsar de terra negre. Miratges en un desert on algun cop s´ha perdut una ànima. Tal vegada hi ha una cadira on reposar l´esquena, hi han caderneres i rossinyols, ginesta a mansalva i, vora un bassal emmarcant núvols de cotó fluix, l´alegria bategant,

del lliri de Sant Bru

Alguna cosa ( 1.)

( Nota : aquest és un intent d´escriure una història, la qual al moment del seu inici, no té cap fil conductor clar. N´és un primer capítol, amb un esborrany d´un segon i poca cosa més. La utilitat de publicar-lo aquí és la mateixa de sempre, és a dir, la d´establir-me una certa obligació per seguir filant escrits, ni que siguin només primers capítols. Al cap i a la fi, solen ser els més interessants, moltes vegades ).

( Nota 2 : El títol és totalment provisional, tot i que resulta inspirador ).

ALGUNA COSA

1.

Vespasià fou un emperador romà. El bust mostra el rostre d´un home ja gran amb arrugues al front, calb i amb els cabells a les temples a l´ús, és a dir, llençats cap a la base de les orelles amb petits rínxols mig encrespats que tenen la virtut de fer somriure l´Hugo sempre que veu algun d´aquests romans antics . Una altre cosa, ben diferent d´altra banda, és la seva mirada, planant àtona davant seu, buides les ninetes de color, blancs els ulls de marbre. Mirada opaca, perceptible d´infinit, si aquest traspassés marbres. Les celles arrugades , així com les parpelles mig aclucades i el somriure de llavis fins, atorguen al rostre la vivacitat d´algú proper, mancat de la noblesa d´un bust d´un Adrià o d´un August, cisellats aquests amb l´àurea passiva i deshumanitzada dels déus de la Grècia antiga. No és pas així el bust d´en Titus Flavius, i per això es detura en aquest rostre, per observar l´expressivitat d´algú que essent emperador de l´Imperi Romà, tenia les mateixes faccions que el metge de capçalera de l´Hugo, sense anar gaire lluny. O d´en Ryszard Kapuscinski, si algú li hagués fet un bust amb tots aquells rínxols a les temples en comptes del blanc laci que es mostra en les darreres fotografies fetes al mestre del periodisme polonès.

Kapuscinski portava sempre amb ell el llibre d´Heròdot, la Història. Això ho sap perquè fa anys es va llegir “ Viatges amb Heròdot”.  El té a mà i l´agafa, deixant a un costat el primer tom de la història de l´escultura on s´ha aturat davant la imatge de Vespasià. Comença a llegir-lo d´inici, per fer memòria. S´atura quan sorgeix el passatge on parla de la necessitat de creuar la frontera ; l´assaboreix – segurament per segona vegada, si les coses no han canviat prou - i el tanca. És un bon llibre. Va d´un llibre a un altre, segons com. La seva pròpia història, ara que voreja la cinquantena, té encara aquesta necessitat, tot i comprendre´n les seves limitacions. Aquesta és la raó de que s´imposi tot un seguit de fronteres per creuar, i partint d´aquesta idea, no anar gaire lluny.

Madurar com un préssec a l´estiu.

Li ve la frase al cap amb aire d´inspiració absurda. Ho escriu en una antiga agenda de mà que té sempre sobre la taula, per si sorgeix alguna cosa. Després aixeca la mirada i es mira el calendari : la propera setmana se la podria agafar de vacances, si acaba a temps la restauració de la calaixera de Madame Locart ; una feina difícil que li deixarà un bon pessic per plantejar-se un petit viatge, si acaba decidint-se. Mentre pensa això la porta s´obre de sobte i apareix la Mathilda, la seva filla.

-Papa, has vist les meves esportives blaves ? - pregunta amb la mà agafada al pom de la porta mentre tira el cos endavant esperant una resposta ràpida-

Ell es gira i l´observa en aquesta tessitura. Un gest clàssic de la seva mare, quan es posava nerviosa perquè feien tard a algun lloc. Té gestos d´ella tot i que físicament s´assembla més a ell, des dels rínxols dels cabells fins als peus petits, tot i que la pell té la morenor assolellada que tenia la de la seva mare. Com la manera que té de riure i d´afrontar les coses, malgrat la seva curta edat.

-Ja t´estàs fent la maleta, tan aviat ?- pregunta ell al seu torn.- Els avis no et vindran a buscar fins demà al vespre. - Ella se´l mira amb cara de decepció, com si no entengués la importància de fer-se una maleta per primera vegada a la vida. L´Hugo ho sap, però li treu la importància que pugui tenir per ella en base a la necessària distància que està segur que ha de respectar per mantenir-la ben dreta mentre calgui. Pel matí li ho ha demanat, excusant-se en la feina que té per acabar la calaixera. Li ha dit que ja li faria un cop d´ull a veure si ho feia bé i no es deixava res. La Mathilda acaba de fer nou anys i fer-se la maleta és una feina de noia gran. Els seus ulls castanys, grans dins el seu rostre petit, ja li mostren l´inici d´una espurna que comença a conèixer prou bé. L´espurna de la continuïtat, aquest petit miracle que passa de mares a filles, que el fa content i trist a la vegada.

- Papa, per favor !. Digue´m només si les has vist i prou- diu ella impacient. Tot i això s´apropa i li passa els braços al voltant del coll, i li fa un petó a la galta, amb aire protector.

-Està bé- diu ell vençut -...les vaig rentar ahir al vespre, estaven molt brutes. Crec que les vaig deixar sota el radiador del lavabo...tot i que ara no sé si...

Ella no el deixa acabar i tal i com se li ha penjat de l´esquena, el deixa i tanca la porta amb un merci ràpid seguit del so dels seus mitjons pujant l´escala amb igual celeritat. Sospirant, gira el cos sota el llum de la taula altre cop. Suposa que ja estaran seques.

Torna a pensar en l´ encreuament de fronteres ; ara, en les del Kapuscinski jove. Les fronteres físiques. Podria provar-ho, té almenys una raó per sortir uns dies fora de Mazamet. Es mira un altre llibre que té bastant a mà, perquè encara no se l´ha acabat de llegir : Barbara Hepworth, Writings and Conversations. L´obre, amb cura. L´exemplar s´ho val. A les dues primeres planes, una fotografia del quadern de viatge que l´escultora va fer durant el seu viatge a Grècia. A la plana esquerra , esbiaixat, un text escrit a llapis, on parla de Patnos, el mar, el cel , el monestir – the brilliance of white washed arquitecture -, paraules acompanyades per un dibuix a la pàgina del costat ; un dibuix d´un vaixell – així li ho sembla, perquè és fet a gargots – pintat també a llapis dins un fons blau d´aquarel.la. I com si de la vela es tractés, una petita branca de pi assecada, record que encara roman viu, però ben assecat, des del llunyà estiu de 1954. Les entrades d´aquesta petita joia les ha llegit no fa pas gaire i el gust per marxar uns dies ha tornat, com ho fa de vegades la temptació de caure en un antic vici superat .

Ell hi va estar, en alguns dels llocs dels quals parla la Hepworth. Epidaurus i el seu teatre és un d´aquests llocs. L ´Hugo escrivia també, quan viatjava. Té curiositat per saber si en va deixar nota, d´aquest teatre que va fascinar Hepworth. Es gira cap a un armari que hi ha rera seu. Al fons del prestatge de dalt de tot hi ha les capses de sabates on guarda els seus quaderns. El troba. A Epidaurus hi va veure un pastor, amb les seves ovelles, abans de visitar les runes. Un pastor recolzat al seu bastó; una figura proverbial, escriu, potser l´únic que s´ha mantingut intacte amb les runes al llarg dels segles. El seu pensament d´aleshores anava per una altre banda. Se´n recorda ben bé del que l´interessava. El temps, llavors, ja es començava a accelerar, i no precisament en un sentit metafòric, com el de creuar fronteres. Era ben real, com els viatges on veure-ho tot semblava possible. Recorda com se´n va cansar, d´aquells viatges . Torna a guardar el petit quadern, res a veure amb la bellesa del diari de l´artista anglesa.

Un pastor amb les seves ovelles. El recorda vagament, a prop de la carretera, entre els turons clàssics del Peloponès. N´havia vist d´ovelles també a Anglaterra. Fou en la seva visita a l´Hadrian´s Wall, al comptat del Yorkshire, d´on era originària l´escultora. Allí les ovelles campaven sense pastor, alguna damunt el mur. L´emperador Adrià. De Vespasià a Adrià, en pocs minuts l´Hugo ha fet un viatge prou interessant. Llavors sona el telèfon.

Cauen

Gotes fortes damunt el parabrises, potser les més grosses caigudes en força temps. Qui sap si la més grossa de totes davant meu que miro, líquida com podrien ser els meus ulls si fossin nets de tots aquests núvols grisos i elèctrics que resten damunt meu. Voldria descansar com aquesta gota caiguda, de contorns astrals o de tifa de colom, segons com es miri. Voldria descansar, ni que fossin uns quants segons, com la gota grossa caiguda d´un cel negre.

Davant meu, l´asfalt, plagat de gotes com aquestes. 

Vanitat

Hi havia una vegada, una vegada hi havia que era...la que havia de ser una vegada, si, una vegada en definitiva : hi havia una vegada, doncs, un escriptor, amb grans idees al cap i cap moment per escriure-les. Hauria estat un gran escriptor, si hi hagués hagut una vegada. Com un Balzac, que diria Monterroso.

Orenetes i cigonyes

A Can Cadafalc la sorpresa de les primeres orenetes vistes enguany. Volen amb l´alegria del retorn, al lloc dels primers vols, i semblen repetir-los amb batecs baixos i rasants però amb l´alè satisfet d´un gran viatge. Em quedo quiet i escolto el seu pas tallant l´aire. La brúixola no els ha fallat i el cel recupera un equilibri de plenitud. Un gos del mas se m´acosta i m´ofereix el cap, tot remenant la cua. Li frego rera les orelles i ell alça el musell i enterboleix els ulls cap amunt. Sensacions perdudes, sóc aquí per recuperar-les i saber-me com elles, ballant el bon temps. Com les roselles, dins el seu camp ben llaurat ; com les oliveres i uns quants cavalls, trotant extramurs. Com el sotabosc d´alzina i estrepa, a punt de florir.

Abans, a l´inici del dia, un penell m´ho ha anunciat. Les primeres orenetes, de fet, eren allí, amb el seu sol i els seus núvols i el gall, marcant el nord. Després el riu, el Ripoll, en la seva part més agrest i solitària, allí on s´eixampla i en dies de primavera com avui, fa que sembli molt més del que és, cabalós i tranquil, amb l´aigua clarejant de verd. En un punt on no puc continuar, travesso amb els peus nus, les bótes a l´esquena. L´aigua és freda i els peus blancs, damunt el coixí d´algues verdes. Hi ha d´haver algun nom per això que faig. Algun tipus de teràpia documentada en algun llibre profètic. Mentre gaudeixo d´aquest breu moment, de sobte, el gir inesperat d´unes ales blanques i grosses, com d´àngel. Un miratge de dos segons. Una cigonya. El sol traspassa ombres i em quedo quiet allí, amb el silenci de l´aigua baixant, al fons d´un petit racó de món on, com orenetes i cigonyes, només hi estic de pas.