D´allí on no toca mai el sol

" Segur que heu vist, a les cambres més amagades d´aquests edificis, on no hi toca mai la llum del sol, com el daurat d´un paravent o d´una porta corredissa capten la llum distant del jardí i la reflecteixen com en un somni ".

Junichirô Tanizaki

Denotant la vida que passa, sense pas previ, per la llacuna dels meus pensaments, immòbil i maldestre, tracto d´arreplegar el sentiment. On és ? - pregunto a deshora – On és ? - repeteixo ara sobre la superfície llisa on el roc ha encerclat l´instant de la pregunta amb l´eco del seu pes minse -. La resposta no té cabuda física ni probable, es queda empassada en els solcs profunds de l´intangible, aquesta lluerna sorgida de l´espora de l´àngel bufat d´aquella flor marcida de la dent del lleó, amansida ara per l´improbable transformat en impossible : el desig.

Tanmateix, l´esclavitud regna com goja dins la llacuna, al fons del tot on els rocs s´amunteguen com talús d´una tomba anònima. El seu rostre, el plec perfecte de tots els fulls, esdevindrà el definitiu. Etern com l´esperança. Podries ser tu, si sabés on m´habites.