En aquest tros de terra ( presagis )

Un raig de sol cau sobre aquest tros de terra. N´és un de sol. Precisament avui, penses amb l´ull ficat rera la càmera. Altres cops - poques vegades - has tingut premonicions d´aquesta mena però no per aquest tipus de causa. Les has patit. Penses si ara en serà una de bona. I no ho expliques a ningú, perquè aquestes coses no serveixen per a res. Ningú se les creu.

Pobre i afortunat a la vegada, quan treus l´ull del darrera la lent, el sol segueix il·luminant aquest tros de terra i només queden badant quatre núvols passatgers. Després et topes amb cinc excursionistes alemanyes, de no més de vint anys. Penses si això tindrà algun altre significat, són els primers estrangers amb els que et topes per aquí. Això no és normal. Alemanyes ? Podrien ser austríaques o suïsses...europees, segur. Lligues caps i en treus una conclusió ràpida, que no precipitada. Et somriuen amb dolcesa al passar pel teu costat mentre fas per canviar un dels objectius de la càmera. Fa interessant, fer aquestes coses. A saber el que pensaran. Der katalanische fotograf , diran. Si, segur que no són alemanyes.

Al cap d´una estona, un grup d´excursionistes, ara jubilats i autòctons. Primer en passa un i baixa per un camí i darrera seu un seguici, que tiren per un altre camí. El criden, en castellà. Jordi, es diu. Que a donde vas por ahí. Aneu al Llor ?, respon ell seguint el seu camí. No. Doncs tranquils...ja ens trobarem. Ho diu com qui sap on va.El darrer a passar   se´l mira, es para i diu : Este Jordi es un caso. Es un nómada. Et quedes amb la paraula nòmada. Som nòmades, nosaltres ? No. Aquest home no acaba de tenir els conceptes clars. És com la veïna, que davant la profunditat de l´atzavara diu que li produeix claustrofobia. Que ella mai tindria esos cactus en el patio de su casa. En fi, algú ho havia de dir, que deia aquell.

Avui la pell està fina. Tires per un camí per on mai havies transitat abans - la mania de no tornar mai pel mateix lloc - i et topes amb una tanca d´entrada a una finca. Mires el mapa. Vas bé. Aquest mòbil nou que tens és més útil del que et pensaves. Mires a la dreta i no hi veus cap tancat que et privi el pas, és més, hi ha un pas prou clar per travessar. Un altre senyal ? No les tens totes però tires. Al mapa diu que passes ben a prop de la casa però no diu res de passejar-te pel seu jardí. El camí, però, és franc. Així que no pares i quan sembla que quasi bé t´hauràs d´aturar i trucar al timbre per preguntar si el camí continua per dins la casa, un desviament, molt poc senyalitzat però clar. I si, el camí rera la casa de seguida s´enfila. No deu ser un lloc habitual de pas, penses.

Passes i enfiles, el bosc es va cremar fa uns anys. Els troncs de  les alzines encara ho testimonien. L´alzina és forta i autònoma. No s´ha de replantar, com un roure. Ella tota sola s´alça del tronc mort. La vida continua, i aquest és un altre senyal.El bosc creix, en aquest tros de terra.  

Al capdamunt de la cinglera, el vent  presideix una estona, Després, la calma.